15 de febrer de 2019
15.02.2019

La consagració d'Isaki Lacuesta

Triomfador dels últims Gaudí amb set premis per la seva pel·lícula «Entre dos aguas», que també va guanyar el Festival de Sant Sebastià, el cineasta gironí ha vist com el Centre Pompidou de París li dedicava una retrospectiva i ara és profeta a casa seva amb una triple exposició al Bòlit

15.02.2019 | 20:35

Els últims mesos han estat frenètics, per a Isaki Lacuesta (Girona, 1975), i han suposat la seva consagració com a creador, amb guardons diversos i altres reconeixements: gran triomfador als premis Gaudí amb el seu últim film, Entre dos aguas, que també li va donar la seva segona Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, l'obra de Lacuesta ha estat objecte d'una retrospectiva al Centre Pompidou de París (amb la publicació d'un llibre inclosa), és revisada a la Filmoteca de Catalunya, i també protagonitza una triple exposició a la seva ciutat natal.

Ja semblava avançar-ho l'any 2009 la portada de l'edició espanyola de la prestigiosa revista francesa Cahiers du Cinema: «Isaki Lacuesta, un cineasta del siglo XXI», titulava la publicació, i el reconeixement que susciten les seves creacions, i la seva diversitat, avalen avui aquell enunciat.

«Ho veig com si des de fora em posessin un punt i a part, i això em serveix per agafar perspectiva», afirmava dijous Isaki Lacuesta, a Girona, sobre tots aquests reconeixements i revisions de què és objecte la seva obra. En aquest sentit, afegia que «el llibre que s'ha editat a França m'ha servit per avaluar la feina feta i per adonar-me que on jo puc veure treballs dispersos, hi ha qui des de fora hi troba una coherència, i això és molt interessant».

A l'hora de valorar el seu moment com a cineasta, disset ays després del seu primer llargmetratge (Cravan vs. Cravan, 2002), Isaki Lacuesta considera que «estic sortint de la infància i entrant en l'adolescència». Quan se li demana què ha conservat i què ha perdut en aquesta evolució, defensa que «mantinc les ganes de provar moltes coses, de fer el cinema que vulguem fer i de continuar treballant en el que ens agradi», mentre que admet que hi ha hagut canvis «en l'aspecte formal de les pel·lícules, que al principi eren molt heterogènies, properes al collage, amb canvis d'estil en la mateixa cinta, mentre que en els últims treballs he intentat que formalment siguin més compactes».

En qualsevol cas, Isaki Lacuesta diu que vol continuar experimentant i buscant sorpreses, si bé ara les concentra en els treballs que fa en el terreny de la vídeo-creació, al marge de la producció de pel·lícules: «Tinc la sensació que hi ha hagut èpoques en què el cinema era molt propici a la recerca, i segurament ara és més conservador, i en el meu cas intento resoldre aquelles inquietuds, que encara tinc, per altres vies».

Tot plegat fa que Isaki Lacuesta no pari de treballar, de generar projectes, de tancar col·laboracions, de posar en marxa iniciatives...: «No hi ha punt mig, si pares és molt fàcil que t'estiguis cinc anys a l'atur... A més, sempre has de tenir diversos projectes en marxa, perquè en el nostre sector hi ha pel·lícules que triguen anys, a poder-se posar en marxa, i has de tenir iniciatives diverses, en diferents 'punts de cocció', per poder estar treballant sempre, que és el que intentem amb la Isa» (Campo, la seva parella, també cineasta).

Isaki Lacuesta ha escrit i dirigit nou llargmetratges, l'últim dels quals, Entre dos aguas, es va convertir en el gran triomfador de l'última edició dels premis Gaudí del cinema català, amb nou estatuetes, incloent les de millor pel·lícula en llengua no catalana i millor director. El film li va valdre a més a Lacuesta la seva segona Concha de Oro al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià (és el sisè director que repeteix al certamen donostiarra, i el més jove a fer-ho, al costat de Francis Ford Coppola, Bahman Ghobadi, Manuel Gutiérrez Aragón, Arturo Ripstein i Imanol Uribe), i també els premis a la millor pel·lícula i al millor actor al Festival de Cinema del Mar del Plata, a més de dues nominacions als recents premis Goya.

Feina i reconeixements

A finals de l'any passat, el Centre Georges Pompidou de París va dedicar una retrospectiva completa a la seva obra, així com el llibre Le cinéma d'Isaki Lacuesta. Al web de La Termita Films, la productora que Lacuesta i Campo van crear el 2011, hi ha més informació que evidencia aquest ritme intens de treball, la seva varietat i diversitat, i el reconeixement que rep: «Altres re­trospectives completes de la seva filmografia s'han celebrat a la National Gallery de Washington (2013, Lacuesta: the artist's ruse), la Cinemateca Suïssa (2017), Filmoteca Espanyola (2018) i Filmoteca de Catalunya (2019), així com a Itàlia (Festival dei Poppoli 2012, Florència), França (Festival de Tolosa 2012), Alemanya (Festival de Tübingen 2012), Colòmbia (Festival Internacional de cinema de Cali 2010), Espanya (Canàries Mediafest 2010, Abastos Cadis 2012).

Les seves pel·lícules s'han projectat en festivals de tot el món i en centres artístics com el MOMA de Nova York, al Lincoln Center, l'Anthology Film Archives (New York), CCCB de Barcelona. Entre d'altres premis a la seva trajectòria, ha rebut el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (2012), el Premi Sant Jordi (2002, 2017), el Premi Eloy de la Iglesia (2010, Festival de Màlaga). Ha estat comissari del pavelló català de la Biennal de Venècia d'Arquitectura 2016 (Aftermath: architecture beyond architects, amb Jaume Prat i Jelena Prokopljevic), realitzat diverses instal·lacions per a exposicions (Les images echo i Les films doubles per al centre Georges Pompidou, Your phone is a cop amb Refree per a Fabra i Coats Barcelona, La tercera cara de la lluna per a Bòlit Girona), col·laborat amb arquitectes (RCR, premi Pritzker 2017), pintors (Miquel Barceló, Frederic Amat, Antoni Tàpies), músics (Refree, Albert Pla, Pau Riba), i altres cineastes: la seva correspondència fílmica amb la realitzadora japonesa Naomi Kawase, In between days (2009, CCCB) es va presentar a Locarno Film Festival».

Sobre aquesta diversitat d'activitats al voltant sempre de la creació cinematogràfica, Isaki Lacuesta apunta que «hi ha una part que té a veure amb la normalitat de fer una feina que t'agrada, i que vas fent cada dia, i una altra que té més a veure amb la supervivència. Tocar diversos pals es va fer imprescindible en la pitjor època de la crisi». En aquest sentit, afegeix que «això que per a nosaltres en aquell moment va resultar una novetat, els joves d'ara ho tenen molt assumit, tant aquí com a fora, i veus que tots dirigeixen, escriuen, són músics, actuen, i ho veuen del tot normal...».

La situació de crisi en el cinema, almenys segons els seus professionals, es manté tot i que els indicadors econòmics apunten que la situació remunta. I en la gala dels premis Gaudí es va plantejar, aquest problema: «No sabia que la Generalitat només dedica el 0,7% del seu pressupost a cultura, com va dir la presidenta de l'Acadèmia del Cinema, Isona Passola, però entenc que això és representatiu no tant dels governs com de la societat... Suposo que hi ha una mena de desconnexió entre cultura i societat, com si la cultura fos una cosa de xamans que la societat no acaba d'entendre...».

En qualsevol cas, i al marge d'aquestes qüestions, ell assegura que prefereix no tancar-se portes quan es tracta de crear: «M'agrada molt fer de tot, i crec que una de les gràcies del cinema és que es pot fer de maneres infinites». Precisament quan se li comenta que la crítica acostuma a situar el seu cinema en un terreny de compromís social amb l'entorn on transcorren les seves històries, i amb els seus personatges, també esquiva l'encasellament: «El cinema es pot fer per somniar i per mirar com vivim, per fantasiejar... A mi m'interessa especialment fer retrats, i així com en el cas de la pintura el retrat és un gènere, en el cinema entenc que també, i és una aproximació que m'interessa molt i potser és un element comú de les meves pel·lícules». Pel que fa a la relació entre aquests retrats i el relat de les pel·lícules, assenyala que «en alguns casos el relat ajuda a fer un retrat, i a la inversa».

També són diferents les maneres d'escriure el guió, en funció de la mena de pel·lícula que projecti: «A Entre dos aguas, per exemple, el guió era molt obert, perquè ens interessava que la pel·lícula semblés que passava de manera més fluïda, mentre que La propera pell, en canvi, tenia un guió més estructurat i tancat». De fet, la seva propera pel·lícula també tindrà un guió més escrit, i és de les poques coses que n'avança, excepte que l'estan escrivint.

Al marge de la creació cinematogràfica, Isaki Lacuesta confessa que li va fer una il·lusió especial la retrospectiva que li ha dedicat el Centre Pompidou de París: «Va ser espaterrant, i encara em fa il·lusió, perquè és un lloc que hi havia anat molt, i que a més vam mirar de rodar-hi algunes escenes de Cravan vs. Cravan però no vam poder perquè era massa car...».

I també es mostra molt satisfet de la triple exposició que se li dedica a Girona, als espais que el Bòlit té a la Rambla, el Pou Rodó i Sant Nicolau: a la Rambla s'hi pot veure Les imatges eco, títol genèric que aplega videoinstal·lacions estrenades a París; a Sant Nicolau, la videoinstal·lació La tercera cara de la lluna, un muntatge entre poètic i tenebrós, amb música de Refree i El Niño de Elche, i que Lacuesta ha creat expressament per a aquest espai amb la col·laboració de l'escultor gironí Pep Admetlla; i al Pou Rodó hi ha altres vídeos i muntatges (entre els quals Els films dobles, exhibit també al Pompidou i Lunaby, una cançó de bressol dedicada a Luna, filla d'Isaki Lacuesta i Isa Campo, filmada amb l'única llum de la lluna, que intenta imaginar els pensaments d'un bebè les hores abans de néixer), a més de les fotografies de Jorge Fuembuena per al rodatge de Entre dos aguas.

Isaki Lacuesta assegura sobre aquesta triple exposició que «per una banda m'ha semblat molt xulo ensenyar a Girona coses que molta gent, fins i tot amics, no saben que faig, i després he tingut l'oportunitat de fer aquesta instal·lació nova amb en Pep Admetlla, de la qual estic molt content perquè a més feia temps que tenia ganes de treballar amb ell».

En la presentació de la retrospectiva que se li va dedicar l'any 2013 a Wasington s'hi podia llegir que «Isaki és un aventurer visual que busca temes que a altres els semblarien descoratjadors: un boxejador poeta dadaista, un ex-revolucionari argentí, i un famós agent doble espanyol es troben entre els seus projectes. Evitant els guions formals, Isaki classifica el seu treball com a cinema escrit (cinema escrit) i cinema no escrit (cinema no escrit)».

Isaki Lacuesta acostuma a escriure, ja sigui en guions (per a ell i per a d'altres), en llibres, en articles, però sempre amb el cinema al cap. Ja li agradava de fet quan era nen i estudiava als Maristes de Girona: «M'agradava anar al cinema i els diumenges, quan s'acabava la sessió, anava a veure l'encarregat de la sala i em venia els pòsters de les pel·lícules per cinquanta pessetes, i fotos per un duro». Mirava pel·lícules i llegia revistes sobre cinema, però no recorda quan va decidir que volia dedicar-se a aquest món. El que sí té clar és que quan va començar els estudis universitaris la decisió ja estava presa. Mentre cursava Comunicació Audiovisual a l'Autònoma de Barcelona va començar a escriure a la secció de cultura del Diari de Girona, col·laboració que s'allargaria uns anys.

Un cop enllestits els estudis es va apuntar a la primera promoció del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, on va començar a fer allò que realment li agradava i li agrada: pel·lícules. Era una època, a finals de la dècada de 1990, en la qual el documental tenia una presència molt escassa a les sales de cinema de l'Estat espanyol i era un gènere pràcticament deixat de banda.

La situació canviaria radicalment gràcies en bona part a dues de les pel·lícules que van sorgir d'aquell primer curs del màster, Mones com la Becky, de Joaquim Jordà, i sobretot En construcción, de José Luis Guerín. Al marge dels coneixements que hi va adquirir, el màster li va servir per travar una bona amistat amb el desaparegut Jordà, per conèixer companys d'estudis amb els quals va continuar treballant i per impulsar la seva primera pel·lícula, Cravan vs. Cravan (2002), un documental sobre el poeta i boxejador Arthur Cravan, que va desaparèixer el 1918 al golf de Mèxic sense deixar rastre.

Començava una carrera que en el camp dels llargmetratges continuaria amb La leyenda del tiermpo (2006), La noche que no acaba (2010), Los condenados (2009), Los pasos dobles (2011, Concha de Oro), El cuaderno de barro (2012), Murieron por encima de sus posibilidades (2014), La propera pell (2016) i Entre dos aguas (2018), que juntament amb totes les altres creacions d'aquest cineasta del segle XXI, generen expectació arreu. Fins i tot a casa seva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook