Els successos tenen les condicions d'un blockbuster o una teoria conspiranoica, però no són cap invenció sinó part de la història fosca de la Guerra Freda. Durant el matí del 17 de gener del 1966, un bombarder B-52 nord-americà sobrevolava Palomares (Almeria) a uns 10.000 metres quan va topar amb l'avió cisterna que havia de proporcionar-li repostatge, provocant la mort instantània de set dels onze tripulants que les dues aeronaus sumaven. Immediatament, van començar a ploure 125.000 quilos de restes metàl·liques que, miraculosament, no es van cobrar vides entre els habitants de la pedania.
Però del cel també va caure alguna cosa molt més amenaçadora: quatre bombes d'hidrogen B28, cadascuna d'elles 75 vegades més destructiva que la que va arrasar Hiroshima el 1945. I tot i que els sistemes de seguretat d'aquells artefactes van evitar una explosió nuclear, tant el seu impacte com la negligència, la desinformació i la irresponsabilitat política que se'n van derivar van causar danys que més de cinc dècades després segueixen sense reparar-se. D'aquestes causes i aquests efectes en parla Palomares, la minisèrie documental que Movistar + estrena dijous que ve.
Avions com aquell B52 portaven creuant l'espai aeri espanyol des de feia anys, diverses vegades al dia; l'Exèrcit nord-americà havia posat en marxa l'operació Chrome Dome el 1960, i en nom de la destrucció mútua assegurada: l'objectiu era tenir bombarders nuclears en l'aire en tot moment, per tal de tenir capacitat per respondre a qualsevol possible atac soviètic, fos de la magnitud que fos, en qüestió de minuts. Accidents com les bombes caigudes a Palomares eren només qüestió de temps.
La primera d'elles va ser localitzada, intacta, només unes hores després del sinistre. L'alleujament, però, va ser només momentani. Al matí següent van aparèixer dos artefactes més, tots dos trossejats; part de l'explosiu convencional que contenien havia detonat i, a causa de les explosions, pols de plutoni altament radioactiu havia començat a escampar-se. De la quarta bomba no n'hi havia cap rastre, i seguiria sense haver-n'hi durant diversos mesos.
A partir de llavors, aquella localitat perduda de només uns centenars d'habitants en la qual no hi havia aigua corrent ni amb prou feines llum elèctrica es va veure envaïda per la més moderna força militar del món. En part atiats per la por a que els soviètics trobessin el dispositiu abans que ells, els nord-americans van desplegar la que va ser l'operació de rescat submarí més complexa de la història -Hollywood la va recrear pobrament a Hombres de honor (2000), protagonitzada per Robert De Niro-, i malgrat això no van aconseguir recuperar-la fins a principis d'abril. Paral·lelament, 1.600 soldats americans van aterrar a Palomares per desfer-se del material radioactiu, ja fos cremant vegetació contaminada o ficant 1.400 tones de sòl en bidons per al seu enviament a un dipòsit de residus radioactius de Carolina de Nord. I mentrestant les autoritats van mirar primer de silenciar l'accident i després, de minimitzar els seus riscos. No es va evacuar el poble, ni tan sols es va protegir la zona dels curiosos. I, per enviar un missatge a tot el món i als potencials visitants, Manuel Fraga -llavors ministre d'Informació i Turisme- es va banyar a la platja de Quitapellejos al costat de l'ambaixador dels Estats Units. Allà no passava res.
En contacte amb la pell, asseguren els experts, el plutoni és relativament inofensiu, però la seva inhalació provoca una pluja de partícules radioactives a l'interior del cos; un microgram de plutoni seria suficient per causar danys greus en l'organisme, i es calcula que les bombes de Palomares van alliberar al voltant de 3.000 milions de micrograms d'aquest metall.
neteja incompleta
Un informe publicat per l'Exèrcit nord-americà el 1975 assegurava que no s'havien detectat problemes de salut derivats d'una exposició a la radiació generada per l'accident de Palomares, però investigacions posteriors van determinar que un nombre insòlitament alt dels soldats que havien participat en les tasques de neteja van acabar patint diferents formes de càncer, trastorns sanguinis i disfuncions cardíaques i pulmonars.
Avui, la neteja de Palomares segueix incompleta, i no se sap quant plutoni roman al territori. També es desconeix si la radiació podria tenir efectes a més llarg termini entre la seva població; Espanya i els Estats Units van acordar finançar revisions mèdiques anuals dels seus residents i la monitorització periòdica del terra, l'aigua, l'aire i els cultius locals, però el procés ha estat fallit.
El 2015, els dos països es van comprometre una vegada més a treballar junts en la regió encara que, això sí, sense comprometre's a res, i ara el Govern de Brussel·les urgeix al de Madrid a informar sobre la contaminació nuclear real que hi existeix actualment. La vida mitjana del plutoni és de 24.360 anys.
