El 27 de març de 1973 el Dorothy Chandler Pavilion de Los Angeles va acollir la celebració de la 45a edició dels Oscars de Hollywood, una gala entre els presentadors de la qual hi havia Carol Burnett, Charlton Heston i Rock Hudson. Entre els nominats a millor actor hi havia uns quants mites del cinema: Marlon Brando, Michael Caine, Laurence Olivier i Peter O’Toole, però tothom donava per fet que el premi recauria sobre Marlon Brando per la seva interpretació de Don Vito Corleone a El padrí, que va guanyar també l’Oscar a la millor pel·lícula imposant-se a Cabaret, de Bob Fosse, una altra joia de la història del cinema.
Poc abans del començament de la cerimònia un rumor es va estendre entre els assistents a aquella gala històrica i va fer tremolar els fonaments del tot Hollywood: Marlon Brando havia rebutjat l’Oscar i no acudiria a recollir-ho. I no només això. En el seu lloc va enviar Sacheen Littlefeather, una activista dels drets civils dels indis d’Amèrica del Nord, que llegiria vestida amb el vestit tradicional dels apatxes un discurs de protesta per la imatge que el cinema de Hollywood donava dels nadius americans (anys després van circular rumors que en realitat es tractava d’una actriu mexicana).
Marlon Brando donava suport així a les reivindicacions del Moviment Amerindi, en el qual militava des del 1970, i a les protestes que venien produint-se llavors en tot el món per la repressió patida per centenars d’indígenes sioux de Dakota uns dies abans, el 27 de febrer, a la vora del rierol Wounded Knee, un espai mític on s’hi havia produït una històrica matança d’indígenes el 1890, revelada per l’escriptor Dee Brown al best seller Enterreu el meu cor a Wounded Knee. L’incident provocat per Marlon Brando va fer que Hollywood modifiqués les regles dels Oscar, incloent una clàusula d’acceptació del premi.
Per cert que aquest va ser també l’any en el qual la pel·lícula El discreto encanto de la burguesía, de Luis Buñuel, es feia amb l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Tampoc Buñuel va acudir a recollir el premi. Anys abans havia declarat: «Res em faria tant fàstic moralment com guanyar un Oscar». L’estatueta la va recollir el productor de la pel·lícula, Serge Silberman, encara que el mateix Buñuel s’hi va fotografiar al cap d’un temps, disfressat amb perruca i ulleres, fent-ne broma.
L’altre gran absent en una gala dels Oscars va ser Woody Allen, qui no va acudir a recollir les tres estatuetes (millor pel·lícula, millor actor i millor guió) amb què va ser guardonada Annie Hall el 1978. En lloc d’assistir a la cerimònia, Allen va estar amb la seva banda de jazz, on toca el clarinet, fent un concert en una sala de Nova York. Quan va guanyar un altre Oscar pel seu guió de Midnight in Paris, el concert de Woody Allen era a Oviedo. I cap de les altres vegades que ha estat nominat i/o premiat ha assistit a la cerimònia, al·legant sempre que havia de tocar amb la seva banda de jazz.
Massa tard
Tot i que al llarg de la seva carrera Paul Newman va protagonitzar alguns dels papers més rellevants de la història del cinema, l’Oscar sempre li va ser esquiu. Ni La gata sobre el tejado de cinc (1958), ni Dulce pájaro de juventud (1962), ni Dos hombres y un destino (1969) van merèixer el premi de l’Acadèmia malgrat les seves extraordinàries interpretacions. Fins el punt que el 1985 van decidir premiar-lo amb un Oscar honorífic per tota la seva carrera, que efectivament va recollir a la gala corresponent de l’Acadèmia.
Però, inesperadament, l’any següent, 1986, va ser guardonat com a millor actor per El color del dinero. Però llavors Paul Newman va decidir no assistir a recollir-ho: «És com perseguir una dona bella durant 80 anys –va dir-. Finalment, ella es rendeix i li dius: ‘ho sento moltíssim, estic cansat’».
Un cas semblant va ser el de Peter O’Toole, que mai va guanyar cap Oscar (va estar nominat en vuit ocasions) malgrat els seus papers a Lawrence d’Aràbia (1962), Beckett (1964) o El león en invierno (1968). El 2003 li van donar l’Oscar honorífic per la seva carrera, però el va rebutjar encara que, finalment, a petició dels seus fills, va accedir a recollir-lo.
CRÍTICA A LA INDÚSTRiA
Tot i haver estat guardonada quatre vegades amb l’Oscar a la millor actriu, Katharine Hepburn no va anar mai a recollir-lo. Ni el 1933 (Morning glory) ni el 1967 (Adivina quien viene esta noche), ni el 1968 (El león en invierno), ni el 1981 (En el estanque dorado), les gales van comptar amb la seva presència. Hepburn mostrava d’aquesta manera la seva crítica a la indústria cinematogràfica de Hollywood.
Tampoc el director John Ford va anar a recollir cap de les set estatuetes amb què van ser premiades les seves pel·lícules, entre les quals Las uvas de la ira, ¡Qué verde era mi valle! i El hombre tranquilo. Ni Elizabeth Taylor va recollir el seu per ¿Quién teme a Virginia Woolf? el 1967.
Un cas menys conegut és el de l’actor George C. Scott, que va advertir a l’Acadèmia que si fos premiat per la seva interpretació a Patton (1970) no aniria a recollir l’Oscar. Va ser premiat, de totes formes, i va complir la seva promesa: es va quedar a casa mirant un partit d’hoquei.
El raper Eminem va guanyar l’Oscar a la millor cançó amb Lose yourself, de la pel·lícula 8 Mile i tampoc es va presentar a arreplegar el premi. Va ser el coautor del tema, Luis Resto, qui va pujar a l’escenari. Va dir que Eminem estava dormint.
Roman Polanski no va acudir el 2003 a recollir l’Oscar per El pianista perquè, denunciat davant la justícia acusat de violar una menor, seria detingut quan posés els peus als Estats Units.
El cas més antic que es coneix de renúncia a recollir el gran premi de la indústria de cinema és el de l’actriu de repartiment Alice Brady, que va guanyar l’Oscar el 1937 pel seu paper a la pel·lícula El viejo Chicago. No va acudir a recollir-lo, però en el seu lloc es va presentar un home que va dir ser el seu representant, i a qui se li va lliurar la placa (llavors encara no hi havia estatuetes, que es van donar per primera vegada el 1944). Amb el temps es va saber que no era qui deia ser, però mai no van aparèixer ni la placa ni el misteriós personatge.
