Fa tot just mig any es va produir una veritable revolució en la regulació de les caixes d'estalvis. Un decret llei del 9 de juliol, publicat al BOE al cap de dos dies, obria la porta a la transformació de les caixes en bancs, amb l'argument que així podrien anar als mercats a buscar diners per capitalitzar-se. Aquesta setmana, la vicepresidenta Salgado ha collat una mica més els cargols i ha anunciat l'exigència que bancs i caixes assoleixin, abans de setembre, unes determinades ràtios de capitalització. Si no les compleixen, serà el mateix govern qui entri en el seu capital i s'assegui a la taula dels consells d'administració. Aquest és un anunci adreçat cap al sector de les caixes, que és on es donen les ràtios més baixes de capitalització i on les demanen més altes.
Concretament, Salgado exigirà que a les entitats financeres que el seu "capital bàsic" (diner del qual es pot disposar de forma immeditada i garantida) sigui almenys el 8% dels seus actius per tal que puguin fer front a les turbulències del mercat. Però l'exigència pot ser més alta del 8% si es tracta d'entitats que no cotitzen a borsa i que no tenen presència significativa d'inversors privats, que són dues vies d'aconseguir injeccions de capital quan és necessari; aquestes dues condicions defineixen exactament la situació de les caixes d'estalvis, a les quals es podria demanar entre el 9% i el 10%.
Qui compleix les condicions? A Catalunya, La Caixa presenta una ràtio del 8,7%, mentre que les fusions estan per sota. Catalunya Caixa (Catalunya, Tarragona i Manresa) era al 6,3% en dades del juliol i al 6,6% més cap aquí, i Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) és en el 6,5%. Caixa Laietana es va integrar a l'aliança de Caja Madrid i Bancaja (València), que té una ràtio del 6,8%. En canvi, Mare Nostrum, on es va integrar Caixa Penedès (amb socis de Múrcia, Granada i Mallorca), presenta una xifra del 8,4%.
Aquestes són dades provisionals facilitades per les mateixes entitats. Les dades que comptaran seran les que es presentin abans que acabi aquest mes i que correspondran al tancament de balanços al 31 de desembre passat. Amb aquestes dades, el Govern formularà les seves exigències de forma més precisa i dirà a cada entitat fins a quin punt s'ha de reforçar.
Com poden fer-s'ho les entitats, i especialment les caixes, per aconseguir capital i reforçar-se? Òbviament, poden vendre's propietats (immobles o participacions en empreses) que hagin augmentat de valor per tal incorporar el benefici al seu capital. Catalunya Caixa s'ha venut darrerament el seu 1,6% del capital de Repsol, el que li ha aportat una plusvàlua de 190 milions d'euros. Amb aquesta mena d'operacions, l'entitat ha pogut millorar de tres dècimes la seva ràtio de capital bàsic.
Canvis per obtenir capital
Però els actius que es poden vendre amb benefici són limitats, i encara més en temps de crisi. Què més poden fer entitats com CatalunyaCaixa o Unnim per aconseguir nou capital? El decret llei de juliol va posar damunt la taula diversos camins perquè les caixes anessin a buscar inversionistes.
Un d'ells permet mantenir l'estatus tradicional com a caixa d'estalvis i alhora obrir-se al capital privat: és l'instrument de les quotes participatives que, amb aquell decret, passaven a tenir "drets polítics"; és a dir, que els seus posseïdors podien intervenir en els òrgans de govern de l'entitat. Però aquesta via no ha portat cap allau d'inversionistes desitjosos de comprar, ja que no es veu clara ni la facilitat per vendre-les ni els mecanismes de participació.
L'altre és crear un banc o associar-se a un que ja existeixi, i del qual la caixa passa a ser copropietària. Això permet vendre accions d'aquest banc al mercat de valors, com qualsevol altre banc, i així captar capital. La bancarització té dues alternatives.
Una alternativa és que la caixa continua existint com a tal, amb els seus òrgans de govern i el seu patrimoni, però traspassa al banc la gestió del seu negoci financer, és a dir, dipòsits, préstecs, etc. En aquest cas, el banc resultant pot operar amb el nom de la caixa, i per al client la diferència pot arribar a passar molt desapercebuda. Per fer-ho d'aquesta manera cal que la caixa sigui titular de la meitat del banc.
Però si les necessitats de finançament de la caixa són tan grans i ha de captar tants diners que els altres accionistes representen més de la meitat del banc, llavors la caixa ha de deixar d'existir i transformar-se en una fundació, que esdevé accionista del banc.
La desaparició com a caixa i la transformació en simple fundació també es pot fer per voluntat pròpia de l'entitat d'estalvi, encara que mantingui el control del 50% o més del banc. En aquest cas, la fundació passaria a ser accionista majoritària i controlaria tots els òrgans de direcció. Fins i tot en el cas que la seva participació baixés per sota del 50%, mantindria el control si la resta del capital estava dispers entre petits accionistes.
Aquesta fundació no podria tenir cap altra activitat que la de gestionar una obra social alimentada amb el rendiment de les seves accions del banc. Per tant, les obres socials, que són una característica diferencial de les caixes d'estalvis, fins a l'extrem que de vegades les presenten com la seva raó de ser, continuarien existint, si més no en principi. En lloc de viure d'una participació determinada en els resultats de la caixa, viuria de "la gestió de la seva cartera de valors", segons el decret llei de juliol. Tanmateix, en la mesura que la sensibilitat original de la caixa es diluís, es perdria parcialment o totalment un altre dels trets diferencials de les caixes: l'orientació territorial de la seva activitat financera, amb la participació en projectes estratègics per al desenvolupament de les comarques de referència.
Bancaritzar-se per ser ajudat
Què és el que acaba d'anunciar la vicepresidenta econòmica? Que les caixes que vulguin rebre ajudes de l'estat per recapitalitzar-se i superar la ràtio que se'ls demanarà, hauran de bancaritzar-se si us plau per força. El governador del Banc d'Espanya anava més lluny i volia que totes les caixes fossin obligades a crear bancs i transformar-se en fundacions. La pressió de les entitats, i al capdavant Isidre Fainé, de La Caixa, ha aconseguit evitar aquest extrem, però no hi haurà diners de l'estat per a les que aspirin per mantenir l'actual règim de caixa-i-prou. Poden decidir si volen ser caixa o fundació, però han de tenir el seu banc, perquè en aquesta nova etapa les ajudes del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) prendran com a única forma la de compra d'accions, que es tornaria a vendre al cap de cinc anys. Mentrestant, exercirà el dret de tot accionista important a formar part dels òrgans de gestió. Si CatalunyaCaixa necessita mil milions, haurà de crear un banc i aconseguir del FROB que compri mil milions en accions del banc. A canvi, el ministeri enviarà un representant al consell d'administració, a vigilar-ho tot i a informar el Govern. La bancarització facilita la gestió de futures intervencions si les coses es compliquen encara més. Per exemple, si es descobreix que la pèrdua de valor dels actius immobiliaris ha fet un forat més gros del que s'esperava en els comptes d'una caixa, i s'han d'anar a buscar encara més diners per tapar-lo. Si en comptes d'una caixa és un banc, és més senzill trobar un altre banc, espanyol o internacional, disposat a fer-se càrrec del forat... i de tot el negoci. En una caixa això és molt més complicat.
