El Santander, que el 1950 encara era el catorzè banc espanyol, va culminar, en engolir al Banc Popular, l'operació més gran de concentració i transformació de la gran banca espanyola mai realitzada en la història financera del país. En els últims 24 anys, l'entitat càntabra ha fagocitat els tres grups bancaris que durant els dos últims terços del segle XX es van alternar en el lideratge i hegemonia del sector a Espanya: Banesto, Central i Hispano Americano (aquests dos últims, fusionats en 1991), que van ser els màxims representants de la gran oligarquia industrial i financera espanyola, i en els consells de la qual d'administració es concentrava l'elenc més gran de cognoms de l'aristocràcia amb llinatge i de la gran burgesia de sòlides fortunes.
El Santander va adquirir el Popular, el més petit de l'antic "club" dels anomenats Set Grans. D'aquells set il·lustres bancs, que exercien l'oligopoli financer en les seves reunions mensuals a la seu de Banesto a les acaballes del segle XX, només perviuen des d'abans-d'ahir el Santander i el BBVA, el gran grup nascut de la fusió dels bancs Bilbao i Biscaia (que aglutinaven en bàndols hostils el vell poder financer i mercantil de la burgesia basca, amb el nucli entorn de Neguri) i de la posterior absorció de l'antic grup públic Argentaria.
La concentració bancària viscuda a Espanya -de la qual la desaparició del Popular suposa un episodi més, però de gran rellevància-, sumada a la contundent reducció de les antigues caixes d'estalvis en els anys previs, dibuixa un mapa financer en el qual del centenar i mig d'entitats que (sense comptabilitzar les cooperatives de crèdit) van arribar a coexistir fins a mitjans dels anys 80 a Espanya, amb prou feines en sobreviu una quinzena.
La fi de la banca madrilenya
La desaparició del Popular posa fi a la banca genuïnament madrilenya, que havia actuat com a contrapès al segle XX al tradicional poder financer perifèric i sobretot del nord. Avui la banca espanyola reprodueix, amb molt més èmfasi que en les dues centúries anteriors, el lideratge bancari de l'Espanya septentrional. Excepte el malagueny Unicaja Banca, l'estatalitzat BMN (amb seu a Múrcia) i la caixa d'estalvis d'àmbit local Caixa Ontinyent (València), la banca té avui tots els seus centres de decisió reals al nord d'Espanya, encara que en algun cas (Liberbank) tingui el seu domicili social nominal a Madrid. I de les tres entitats madrilenyes supervivents, una (Bankia) està estatalitzada i les altres dues són projectes amb origen a Cantàbria (Bankinter) i Galícia (Evo Banc).
El Santander, amb centre operatiu a Madrid i seu social, vinculació històrica i grup dinàstic dominant càntabres, ja era abans de la compra del Popular el banc més gran de capital espanyol, la primera organització financera de l'àrea euro per grandària i un dels grans grups internacionals de referència. Però amb l'annexió del Popular recupera el lideratge al mercat nacional (que li havia arrabassat CaixaBank) i es converteix en el banc més gran de titularitat privada a Portugal.
El Santander (que des de 1976 va escometre successives adquisicions de bancs a Europa, Llatinoamèrica i EUA) aconsegueix el seu màxim poder després de 160 anys d'existència. Conjumina així un binomi no sempre conciliable en la història dels negocis. Només el seu coetani Banc de Bilbao (avui integrant del BBVA) acumula una executòria ininterrompuda des de 1857 alhora que una trajectòria ascendent.
En prendre possessió del banc creat el 1926 per un grup de comerciants madrilenys sota la llavors denominació de Banco Popular de los Previsores del Porvenir, el Santander augmenta la seva grandària (passa a tenir una quota de mercat del 19,5% en inversió creditícia a Espanya i del 18,8% en captació d'estalvi), àmplia xarxa i plantilla (que previsiblement seran reduïdes ben aviat) i, sobretot, reforça la seva base de clients (el Popular donava servei a 4,1 milions d'espanyols) i enforteix algunes àrees de negoci d'alt valor, com el segment d'empreses, i en particular els de pimes i autònoms, en tots els quals el Popular era capdavanter i havia aconseguit una penetració molt acusada i acreditada, amb una quota de mercat del 13%. Amb la seva absorció, el Santander, que era el tercer banc en aquest tipus de negoci, assumeix el lideratge nacional com a banc de pimes, amb una posició del 24,8%, gairebé el doble que el competidor que el segueix.
La contrapart serà gestionar sense mesures traumàtiques les duplicitats de xarxa i de serveis centrals (el Santander preveu generar uns estalvis de 500 milions) i sobretot digerir l'excés de risc immobiliari. El Popular aporta un altre intangible al Santander, que ha estat sobretot un banc de producte i el Popular, més de persones. Ara es conjuminen ambdues visions.
