Sempre m'ha interessat la cuina, tinc profunda admiració pels cuiners que innoven, investiguen i acaben creant noves experiències per al paladar. Si parlem de xefs o restaurants que han canviat el món, segurament ens vindrà a la memòria Ferran Adrià i el Bulli. Però avui parlaré d' Albert Adrià. Ell va ser el germà petit a l'ombra del gran geni mediàtic, però no hi ha dubte que avui triomfa amb El Barri, l'empresa que s'ha estès per la zona de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona amb sis restaurants: Tickets, Pakta, Niño Viejo, Hoja Santa, Bodega 1900 i Enigma, i que el confirma com un autèntic referent que brilla amb llum pròpia.
El que més m'impacta d'ell és la seva actitud davant la vida, quan és un home que ha estat en el més alt de la seva professió. Si li pregunten: Quin és el teu secret? La seva resposta és: Callar i treballar. A hores d'ara, l'Albert entén que «cal treballar i callar davant les bones i les males crítiques» i sap que no va néixer per ser el millor en res perquè «això no existeix».
Quan li pregunten què ha de tenir un cuiner per tenir èxit, l'Albert diu que humilitat i passió. «La humilitat fa que t'aixequis per aprendre i la passió, que puguis passar 15 hores o més treballant».
Per tancar la trilogia de preguntes tòpiques, sempre el fan escollir entre alguna de les seves receptes. I ell argumenta: «Un creatiu ha de pensar que el seu plat favorit no ha nascut». No és que Adrià no pugui escollir quins plats propis l'han fet sentir orgullós fins als ossos, és que sap que «l'autèntica creativitat és allò que no existeix».
És una pena que no li agradi parlar amb els mitjans, perquè la seva experiència crec que és aplicable a qualsevol negoci. «Un restaurant és una fàbrica d'errors, però quan ets precís, concís i directe davant d'un error, se soluciona. Els errors, els cometo contínuament i aprenc d'aquests, però cal ser autocrític».
I la seva filosofia de treballar contra el compte, simplement, és sublim. «Tinc un contracte anomenat factura, mitjançant el qual nosaltres els donem menjar i ells paguen. Jo no venc menjar, jo venc felicitat, cada dia busquem convèncer el client que aquest contracte que signen és el que ells esperaven».
I és que potser no hi hagi secrets per a l'èxit. Potser es pot arribar a triomfar amb la recepta de sempre, amb els valors més antics. Si ho ha aconseguit l'Albert en un món tan avantguardista com la cuina, doncs per què no?
Hem de recuperar la cultura de l'esforç. És l'únic camí per desenvolupar el talent, per ser competitiu com a persona i com a societat. La psicologia positiva i els llibres de motivació ens han ensenyat que podem somiar, però el simple desig no és suficient. El que realment val la pena sol arribar després de molts esforços continuats, molts intents per sobrepassar els propis límits, per anar més enllà aconseguint objectius que semblaven inaccessibles, als quals ens anem acostant a cops de voluntat i de treball.
Per si necessites més exemples de triomfar amb esforç: «Vaig odiar cada minut d'entrenament, però vaig dir: no renunciïs. Pateix ara i viu la resta de la teva vida com un campió» ( Muhammad Ali). «Sempre sembla impossible fins que es fa» ( Nelson Mandela). «Si un no ho ha donat tot, no ha donat res» ( Guynemer). «Ningú s'ha ofegat mai en la seva pròpia suor» ( Ann Landers).
