21 de novembre de 2020
21.11.2020
Diari de Girona

Josep Oliu: els límits del banquer

El president del Banc Sabadell ha conduït aquesta petita entitat del Vallès en una carrera per la mida que ha tocat sostre amb el BBVA Abans, Oliu havia intentat aliances amb Caixabank, Bankia, Kutxabank i altres entitats que no van reeixir

21.11.2020 | 00:39
Josep Oliu no ha pensat en la retirada als seus 71 anys.

Quan el 1982 es va plantejar a Joan Oliu i Joan Corominas, rectors llavors del Banc Sabadell, absorbir Banca Catalana, Josep Oliu, el seu actual president, però en aquell moment professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, els va proposar que s'incorporava al banc si el compraven. Però no hi va haver operació i en lloc d'entrar va decidir vincular-se a l'Institut Nacional d'Indústria (INI) per reorganitzar les empreses públiques en època de Carlos Solchaga com a ministre d'Indústria i Energia. L'anècdota que explica la periodista Raquel Lander en la seva biografia d'Oliu, El banquero estratega, diu molt sobre la visió del sector financer que sempre ha tingut aquest fill i pare de banquer. El futur del sector passava per la mida i l'eficiència, i el petit banc local al qual finalment s'incorporaria el novembre del 1986 no reunia els requisits per participar en la lliga dels grans.

La seva carrera al capdavant de l'entitat fundada el 1881 per més d'un centenar d'empresaris del sector tèxtil ha estat una qüestió de mida que es pot quantificar: el 1986 el banc tenia actius per valor de 2.953 milions d'euros i el 2019 sumava 222.809 milions i era el cinquè banc del mercat espanyol. Aquesta competició construïda al llarg de 20 anys –Oliu va complir el desembre de l'any passat dues dècades al capdavant del Sabadell– es resumeix a cop d'adquisició. Des de la compra del Banco Natwest España fins a la del TSB britànic, l'entitat ha engreixat el seu balanç a força de compres impulsades pel mateix Oliu: Banco Urquijo, Banco Atlántico, Guipuzcoano i CAM, entre d'altres, s'han incorporat a la disciplina d'Oliu en aquests anys.

Catedràtic de Teoria Econòmica i doctor per la Universitat de Minnesota, Oliu és banquer de raça. El seu pare va ser conseller i director general, fins que ell el va substituir el 1990. Abans, es va rodar en l'administració. Va ocupar els càrrecs de director de planificació de l'INI entre el 1984 i el 1986 i de director d'estudis i estratègia d'aquest organisme entre el 1983 i el 1984. L'11 de novembre del 1999, el consell d'administració del Sabadell el va nomenar president en substitució de Corominas, que havia estat en el càrrec des del 1976. Oliu va arribar a la presidència amb el projecte de treure el banc a borsa –va ocórrer el 2001–, dissenyat per ell personalment, fet que va deixar clar el caràcter executiu que imprimiria a la presidència, que fins aleshores havia tingut un caire més honorífic. Va convèncer un grup d'industrials, José Manuel Lara (Planeta), Isak Andic (Mango), Héctor Colonques (Porcelanosa), entre d'altres, perquè l'acompanyessin com a nucli estable del banc en el nou periple. Però no va aconseguir compensar l'esforç inversor que aquests van fer amb la revalorització de les accions que el mateix Oliu esperava. Els socis van anar abandonant progressivament aquest vaixell, mentre que Oliu no s'ha tret l'espineta de la pèrdua de valor en borsa, malgrat els esforços per guanyar mida.


La pressió de continuar creixent

L'ideari de la mida ha continuat vigent, tot i la mala experiència registrada amb la compra del TSB britànic. Amb o sense la pressió dels supervisors per a la consolidació bancària, el Sabadell no ha deixat d'intentar-ho. Va temptejar una aliança amb Bankia, que no va sortir bé, però també amb Kutxabank i altres entitats mitjanes, sense èxit. I, és clar, va provar la unió amb CaixaBank abans que aquesta preferís el «casament» amb Bankia.

La culminació d'aquesta aliança va deixar el banc d'Oliu a terra de ningú: sense la possibilitat de liderar una fusió. Ni tan sols van servir els esforços realitzats per millorar la seva solvència, després que el febrer del 2019 el BCE li demanés que enfortís el capital. El banc ho va fer amb la venda d'actius valorats en més de 12.500 milions. Es va desprendre de carteres de crèdit, de Solvia –el «servicing» immobiliari del banc–, de la promotora immobiliària, i a més de la seva gestora de borsa per aconseguir una ràtio de capital CET1 del 12,9% al tancament del setembre d'aquest any.

«Tinc la impressió que a tots ens arriba el dia de confrontar els nostres propis límits. És bo reconèixer-ho per enfocar la nostra activitat cap a on el nostre esforç pugui tenir més recompensa», va escriure Oliu per al llibre El que mou la meva vida, publicat per editorial Plataforma. I tot i que no es referia en aquest fragment a la seva carrera a la presidència del banc, pot ser que il·lustri els límits del projecte que va emprendre el 1986, que pot concloure amb la integració del Sabadell en el BBVA. Tot i tenir 71 anys, Oliu no preveu que la seva carrera de banquer acabi aquí. «Crec que no pensa en la retirada quan es produeixi la integració», expliquen fonts del seu entorn. Però ja no serà el seu projecte.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook