Hi va haver un temps en què fer un cafè a Espanya no arribava ni a les 100 pessetes (60 cèntims). Fa concretament 20 anys, just quan l’euro va començar a circular, l’1 de gener de 2002, culminant amb un procés d’unió monetària i econòmica (UEM) en tres fases que van començar l’1 de juliol de 1990. Avui difícilment es pot beure una tassa en un bar per menys del doble. La nit de Cap d’Any del 2001 encara es va pagar amb pessetes, però l’endemà una nova moneda, de la qual cada unitat equivalia a 166,386 pessetes, va entrar a les nostres vides per quedar-se juntament amb els cèntims (la centèsima de la unitat monetària) oblidats des de feia anys. Hi va haver molta expectació inclusivament per a un dia festiu com el de Cap d’Any. «Tranquils que hi haurà euros avui, demà, a l’altre i a l’altre», va haver de sortir a explicar Luis Berges, director del Banc d’Espanya, a Barcelona l’1 de gener de fa 20 anys davant dels centenars de persones que feien cues llargues a la seu de l’entitat a la plaça de Catalunya. El temps li va donar la raó, però en aquell moment, l’advertiment va caure en sac trencat. Fora per la novetat o per temor a l’escassetat de bitllets i monedes, la gent no se’n va anar. El mateix va passar a altres seus del Banc d’Espanya. Era un canvi sense precedents.

Cada dia a totes hores

«¿No veus que estem vivint un moment històric? Tenim dret que ens atenguin», va respondre una irada senyora que esperava des d’abans de les onze del matí, quan el banc i 900 sucursals bancàries més de tot Espanya van obrir les portes. «Crec que estan confosos. Hi haurà euros cada dia. Si es queden avui acabaran dinant a les cinc de la tarda», va insistir. Però ni cas. Al final, davant de l’allau de públic, el Banc d’Espanya va haver de tancar les portes una hora abans del previst. Aquest periodista, present en aquest esdeveniment, en dóna fe. La realitat es va imposar i al cap de poc la situació es va normalitzar en comprovar que hi havia euros cada dia i a tota hora. De fet, per al conjunt de la zona euro es van encunyar 50.000 milions de monedes i es van imprimir 14.500 milions de bitllets, dels quals 10.000 milions ja circularien aquell gener. La mateixa escena que al Banc d’Espanya es va viure a les oficines bancàries que van obrir les portes, amb la limitació de 600 euros per client per evitar que s’acaparés moneda. La majoria volien quantitats inferiors, amb excepcions de persones més ansioses que duien una bossa d’esports o un maletí i, en aquests casos, havien de dirigir-se al Banc d’Espanya. En tot cas, s’han pogut canviar pessetes per euros fins al 30 de juny de 2021.

La moneda única ha resultat, en essència, un èxit. Tot i que en aquest temps, la inflació ha acumulat un augment de gairebé el 50%. És veritat que hi ha productes que fins i tot poden resultar més barats, però altres són extremadament més cars: per exemple, la barra de pa. Amb tanta competència i tipologies de productes es fa difícil qualsevol comparació. I passa el mateix amb altres béns i serveis, però en conjunt, la pujada de la cistella de la compra ha estat innegable. Els salaris, en canvi, s’han revaloritzat uns 20 punts menys, al voltant del 30%, si es pren com a referència el sou mitjà. Això vol dir que han perdut poder de compra. La inflació del desembre del 2021, disparada fins al 6,7%, contribueix a ampliar aquesta bretxa.

Preus a l’alça

El salt de preus més gran es va produir el 2002, amb el famós arrodoniment i quan productes que costaven 100 pessetes, de la nit al dia, van passar a costar 166,386, el canvi de la pesseta respecte a l’euro. Un augment de més del 60%. De 100 pessetes a un euro sense solució de continuïtat. «És més fàcil un euro que no sé quants cèntims», se n’excusaven alguns. Després, amb uns preus amb un punt de partida més elevat, les aigües van tornar a la seva llera i la pesseta va quedar com un record i un referent per calcular per als que havien conviscut una bona part de la seva existència amb aquesta moneda.

Des que l’euro va començar a circular fins avui s’han viscut tres grans crisis econòmiques. La primera, que va esclatar el 2008, va tenir el seu inici al sector immobiliari i es va traslladar a tota l’economia. La segona, el 2010, va castigar el deute europeu. Va tenir com a origen un endeutament extern del sector privat que va derivar en una crisi bancària. Aquesta es va transformar en una crisi fiscal i, per les falles en la governança econòmica de la zona euro, en una crisi de deute sobirà, que va desembocar en el rescat de Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre i que va obligar Brussel·les a llançar un salvavides de fins a 100.000 milions a Espanya que el govern, liderat llavors per Mariano Rajoy, es va negar a anomenar rescat. I el 2020, la crisi del coronavirus, amb la caiguda econòmica més gran en temps de pau. De totes se n’han extret lliçons i totes han servit per corroborar que, amb els seus defectes i mancances, la moneda única -i tot allò que comporta de compromís de tipus d’interès i altres variables- ha servit perquè els cops, que n’hi ha hagut, fossin menors del que haurien estat sense l’euro, segons els experts.