El de Colòmbia sí, que és un procés...
Sí, amb els seus alts i baixos.
I tant, ara neix una nova guerrilla.
Més que una nova guerrilla, és que ja hi havia part de la guerrilla que no es va adherir al procés de pau. Primer eren minoritaris, però en els tres anys del procés, s’hi ha anat sumant gent. I darrerament s’hi han sumat càrrecs importants de les FARC, cosa que és un cop dur, perquè hi poden arrossegar més gent i a més, poden unificar tots els diferents grups descontents.
Això ens ha de fer ser pessimistes pel que fa a la pau?
Pessimistes, no, però els processos de pau són complexos. I el de Colòmbia especialment, perquè un dels errors del govern -i d’altres sectors- és identificar les FARC amb la pau en general, perquè hi ha altres guerrilles. I hi ha també, encara que es negui, una continuació de les activitats dels paramilitars. O sigui, les FARC estan deixant les armes en un context que altres grups segueixen armats. Això feia preveure que el procés no seria fàcil. El procés de pau està ara mateix en un moment complicat.
Està vist que en tots els processos hi acaba havent divisions...
Sí, és relativament habitual que no se sumi el 100% a una sola opció.
I el govern actual, què fa?
L’actual govern no està apostant per la pau, és evident, és un govern que sempre es va mantenir contrari al procés. Això fa el repte més gran.
Han sigut més lleials les FARC o el govern?
(Pensa) El que vaig observar en els vuit mesos que vaig passar allà, és que no era fàcil conviure i relacionar-se, persones que durant dècades s’havien estat enfrontant. Hi havia molta desconfiança i alhora il·lusió que tot sortís bé. I el que li puc dir és que el govern no havia construït el campament a què s’havia compromès. Les FARC van complir en tot i els compliments per part del govern són, en alguns casos, lents, i això no ajuda. I menys quan estàs demanant a un grup armat que deixi les armes.
Com ha canviat la vida dels pobres camperols?
Vam entrevistar 20 persones de perfils diferents, i tots destaquen la millor en el tema de seguretat. Abans partien persecució triple -de les FARC, de l’exèrcit i dels paramilitars- i escoltaven bombardejos cada dia.
Els pobres són les víctimes de totes les guerres.
La gent de pocs recursos sempre pateix més, en les guerres, i a Colòmbia s’ha notat. Per això tenen sempre present el temor que aquesta situació no duri gaire. Què passarà quan marxi l’ONU? Què passarà d’aquí a un temps? Aquesta por hi és sempre.
Quines millores ja es noten?
Ha augmentat l’escolarització, abans les famílies no s’atrevien a enviar els nens a col·legi, si havien de passar pel bosc. Un detall que pot sembla insignificant però no ho és, és que els jocs al pati han canviat: abans els nens jugaven a «militars contra FARC», i ara ja no, fins i tot els més petits ja no saben què vol dir FARC. Aquesta generació ja creixerà amb una altra percepció de la vida.
Què falta?
Més cooperació per endegar-hi projectes, els falten oportunitats. Si no s’hi fan més esforços, és fàcil que alguns optin per tornar a la guerrilla com a forma de vida.
