A l'article del mes passat comentàvem l'escàs ressò que han tingut entre les nostres autoritats educatives els mediocres resultats de l'Informe PISA 2018, publicats el desembre del 2019.

Certament, els criteris a partir dels quals estan pensades aquestes tres proves per a alumnes de 15 anys -matemàtiques, ciències i comprensió lectora-, organitzades per l'OCDE, poden ser tan discutibles com es vulgui. I sens dubte ho són, però res d'això treu que són les úniques proves externes que els nostres alumnes hauran realitzat al llarg del seu pas per l'ensenyament obligatori i que, a més a més, ens posen en relació amb els resultats dels sistemes educatius d'altres països. Les comparacions potser siguin odioses, però són, tanmateix, inevitables si ens volem situar en context.

Hi ha dos aspectes que, amb independència dels nostres pobres resultats, val la pena remarcar d'aquest darrer informe PISA. En primer lloc, el sostingut declivi finlandès; en segon lloc, algunes observacions i valoracions dels experts de l'OCDE sobre els resultats generals de les proves, que aporten un possible, tot i que hipotètic, canvi de perspectiva en un futur proper.

Pel que fa a Finlàndia, el més curiós és l'ocultació, sovint per omissió, no solament d'aquesta caiguda en les puntuacions obtingudes, sinó també, i molt especialment, del fet que el seu declivi en el rànquing va començar amb la implantació de mesures pedagògiques «innovadores», i que s'ha anat consolidant a mesura que s'aplicaven. En aquest moment, Finlàndia està ja àmpliament superada pels països de l'extrem orient -Xina, Singapur...- i, en l'àmbit europeu, per Estònia, alhora que se li acosten «perillosament» Polònia i altres països de l'est d'Europa. I diem que és curiós perquè sembla que aquí ningú se'n dona per assabentat. De fet, se segueix considerant Finlàndia el model educatiu de referència, sense que ningú per aquestes contrades s'hagi molestat a relacionar la seva davallada amb les innovacions pedagògiques que s'hi han dut a terme. Curiós o, potser millor, sospitós...

Sí que ho va fer Gabriel H. Sahlgren en un interessantíssim informe titulat Real Finnish Lessons: The True Story of an Education Superpower1, en el qual presentava un acurat i solvent diagnòstic sobre les claus d'aquesta davallada, tot anunciant que prosseguiria. No sembla, tanmateix, que cap dels nostres «experts» educatius hi hagi parat gaire atenció. Tal vegada perquè està en anglès i ningú s'ha molestat a traduir-lo, almenys fins a hores d'ara, o potser també perquè més d'un s'hi veuria retratat en posicions força compromeses, ja que, indirectament, també està explicant el que ens està passant per aquí.

Dit curt i ras, per raons d'espai: la correlació entre la implantació de mesures pedagògiques innovadores i el començament del declivi finlandès és difícilment negligible. Només a tall d'exemple: des de la supressió en el sistema educatiu finlandès dels exàmens externs, s'ha detectat que els alumnes pateixen estats d'ansietat quan realitzen les proves PISA, la qual cosa afecta, lògicament, els resultats. A algú li pot estranyar?

I una segona qüestió, indirectament relacionada amb la primera, sobre les valoracions de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) que aporten, si més no, una certa besllum d'esperança. Per primera vegada de forma explícita, l'OCDE posa en relació els continguts de coneixement amb els resultats de les proves de comprensió lectora. Altrament dit, com més coneixements del context en què s'inscriu un text, més i millor comprensió d'aquest text. No ens hauria de sorprendre, tampoc, però cal tenir en compte que, fins ara, les proves PISA havien prioritzat de manera pràcticament absoluta les destreses competencials sobre els continguts, que quedaven poc menys que bandejats.

Que ara s'estigui plantejant que, «tal vegada», qui tingui uns certs coneixements de la matèria sobre la qual tracta un text determinat pugui entendre aquest mateix text millor que qui no els tingui, sembla una novetat que obre una porta a l'esperança... Tota vegada, és clar, que es consideri que l'objectiu d'un sistema educatiu és formar persones amb una formació sòlida i amb capacitat crítica, i no mers aplicadors de procediments les raons dels quals no solament ignoren, sinó que ni se les pregunten.

Altrament dit, s'albira un qüestionament, tímid, però qüestionament al capdavall, de l'aprenentatge per competències. El mateix aprenentatge per competències del qual el Departament d'Educació fa bandera a casa nostra. Potser que s'ho facin mirar...

Això sí, ens queda un consol: també segons els informes PISA, els nostres alumnes són els que més feliços estan i més bé s'ho passen a l'escola. Serem uns mediocres, però estem molt contents de ser-ho!

1. Heller Sahlgren, Gabriel Real Finnish Lessons. The true story of an education superpower. 2015: London. Center for Policy Studies.