Aquest cop ni l'agafaran desprevingut ni li marcaran els terminis. Pablo Iglesias treballa -aquest cop sí- amb la idea de fer coincidir l'agenda catalana i l'espanyola. La ingovernabilitat catalana dels darrers tres mesos juga a favor seu.
Alguns dels analistes propers a l'esquerra política han mostrat la seva sorpresa perquè després de rebre 5,5 milions de vots que demanen un gir social profund i una ruptura amb la Constitució de 1978, Iglesias hagi posat com a eix irrenunciable per pactar amb el PSOE una condició que no ha rebut ni un milió de vots: el referèndum per a Catalunya.
No ha posat com a línia vermella ni la renda garantida mínima, ni la derogació de la reforma laboral, ni eliminar l'article 135., que prioritza el pagament del deute sobre les persones. Parla de drets socials en genèric, però sobre el model territorial assenyala una línia clara que passa per Catalunya. I no pot ser que hagi canviat el seu discurs en només un dia. Tot respon a una estratègia programada i que sorgeix del 27-S.
A Espanya, i a Catalunya, Podem sap que per la banda esquerra, un cop eliminat Alberto Garzón i absorbides les esquerres nacionalistes en les principals comunitats històriques, ja no té rival que li pugui arrabassar el discurs de l'Espanya plurinacional. Però li falta encara una conquesta: l'esquerra popular catalana.
Pablo Iglesias va patir molt la ficció creada per Junts Pel Sí en les eleccions del passat 27-S. Tant convergents com republicans insistien permanentment que el dret a decidir ja no estava en debat: passàvem pantalla cap a la separació unilateral d'Espanya. Al seu costat, la CUP també tirava de maximalisme i s'apuntava a la revolució i la independència. Pablo Iglesias quedava ofegat enmig del buit, mentre CDC i ERC proclamaven -amb la boca petita- que anaven a fer una declaració unilateral i la CUP que volien drets socials i independència. Catalunya Sí que Es Pot va centralitzar tota la campanya al volant de la figura del líder emergent, sense cap referent català de prestigi, el que va acabar per provocar el segon ensurt greu de Podem després d'Andalusia. S'ha atribuït la davallada a Lluís Rabell perquè no tenia cap pes específic ni a la política barcelonina, com sí que tenen Ada Colau o Xavier Domènech. Sense deixar de banda aquest fet, Iglesias mateix va reconèixer en privat que fer campanya a Catalunya era com fer-ne en un altre país.
A diferència d'altres partits que es conformen d'entrar a les institucions, l'objectiu de Podem és arribar als governs i exercir el poder. No tenen vocació d'oposició, com alguna vegada se li havia retret a Izquierda Unida. Però per Podem és imprescindible ser primera força per governar. Volen que quedi nítidament dibuixat que són una altra esquerra, una formació que actua diferent de les formacions tradicionals. No volen crosses dins els governs que els puguin robar protagonisme. És el que ha passat a Madrid amb Carmena, a Barcelona amb Colau o a Cadis amb José María González 'Kichi'. Governar és penjar-se medalles, apropiar-se de la gestió. Ara mateixa ja tenen representació en gairebé tots els àmbits institucionals: Europa, el Congrés, el Senat i els ajuntaments. La gran mancança del projecte de Podem va ser no controlar el govern d'Andalusia o de Catalunya abans que arribessin les generals.
En resum, Podem busca també el seu «momentum» autonòmic. És qüestió de temps i de calendari. Iglesias prendrà possessió del seu escó el 13 de gener. Aquell dimecres ja sabrà si a Catalunya se celebren eleccions a la primavera o si l'altra esquerra popular catalana,a CUP, cedeix davant Mas. Per això el líder de Podem segueix amb l'agenda catalana a la mà mentre mira de reüll el calendari espanyol. Pablo Iglesias s'ha calçat ja les vambes per a la cursa que se celebraria a la primavera. Sempre és a temps de tornar-les al fons de l'armari i esperar que caigui Galícia o el País Valencià o la Comunitat de Madrid. O totes alhora.
