29 de abril de 2019
29.04.2019
Diari de Girona
 
 

De seu de partit en seu de partit, com si fos un personatge de Cheever

El cronista enyora els temps que els partits polítics seguien l'escrutini des de restaurants i hotels, i enyora sobre tot els tiberis de gorra que això li permetia de fer · Aquesta vegada, qui sap si per cosa de les finances, absolutament totes les formacions s'han conformat de viure la jornada electoral en la seva pròpia seu

29.04.2019 | 02:28
De seu de partit en seu de partit, com si fos un personatge de Cheever

Enyoro temps passats, quan la democràcia era paraula sagrada i els partits s'esforçaven en demostrar-ho. O sigui, enyoro els temps en què cada partit seguia l'escrutini en un hotel o restaurant de la ciutat, i un es podia atipar -i inclús emborratxar, si ho desitjava o si, com passa en nits electorals, ho necessitava- circulant de partit en partit, emulant aquell personatge de John Cheever, que torna a casa nedant en les piscines de tots els veïns. En cada campanya electoral jo em sentia com el Burt Lancaster de la versió fílmica del conte, menjant i bevent de gorra fins que arribava, exhaust, a la redacció, on ves a saber com, encara tenia esma per escriure una crònica. Si més no, l'endemà sortia escrita, encara que jo no recordés que ho hagués fet. Com si les piscines de Los Ángeles s'haguessin assecat, així s'han assecat les finances dels partits polítics i ahir, per primera vegada, ni una sola formació va celebrar la nit electoral en un restaurant o hotel. Cadascun a la seva seu. Que sí, que tots tenen el detall d'oferir entrepans i cerveses, però això ve a ser com si Burt Lancaster en lloc de travessar piscines, segués una estona al bidet de cada veí. Com pretenen que ens prenguem la democràcia seriosament a base de tristos entrepans?

Ahir, un passava per davant de l'hotel Carlemany, ja tancat i barrat, i sentia nostàlgia de les croquetes, truita de patates, pica-pica divers i cava que havia deglutit sense mesura a costa del PP, de CiU i de no recordo quants partits més que allà exhibien poder. Quina tristor veure l'hotel fosc, solitari, com trobant a faltar l'esplendor d'anteriors comicis. Era un plaer, viure des d'allà la connexió amb les televisions que a les 8 en punt de la tarda anunciaven els resultats de les enquestes a peu d'urna, enquestes que després són sistemàticament desmentides per la realitat, però que permeten divertir-se amb les cares dels assistents. Com que sabia que ahir no tindria aquest plaer -ni, snif, els gastronòmics-, vaig anar un bar de tapes de la perifèria de Girona, zona obrera. Un bar d'aquells on al cambrer se'l crida amb un «niño, ponme unas alitas, però que estén muy hechas», encara que el nen passi dels 40 anys i -així a ull- dels 120 quilos de pes.

-«Está tó comprao»- assenyala un parroquià, a la barra, només sortir les primeres enquestes a la pantalla.

- «Yo, cuando siento (sic) al coletas, es que no puedo con él», respon l'altre.

M'adono d'un grupet que està a la terrassa amb banderes espanyoles. Un d'ells, vestit com un nen de col·legi privat anglès que hagués repetit vuit cursos, em sona. Ara hi caic. És el cap de llista de Vox per Girona, Alberto Tarradas, amb uns quants afiliats, seguint per TV la jornada. Surten cap a la seva taula uns quants Ballantine's amb Coca Cola, no hi ha beguda més espanyola, ni la sangria. La jornada, aquí, se segueix per Tele 5, i un senyor amb barba de Geyperman i -diria jo- que la ratlla als ulls, elucubra sobre les possibles aliances. A 3/4 de 9 en punt, la realitat s'imposa a l'anècdota i mentre bec la tercera canya la TV del bar connecta amb el carrer Payaso Fofó de Madrid, on el Rayo Vallecano comença el seu partit contra el Real Madrid. Corro cap al centre de la ciutat a iniciar el periple per les seus dels partits.

Potser «escrutar» deriva d'«escrot», perquè poca cosa toca més les pilotes que haver d'assistir al recompte de vots, via TV o internet, a casa de cada partit. Un parell d'entrepans i una llauna d'Estrella al PSC -per sort vaig localitzar una empanada gallega que estava amagada-, a ERC una llauna de Moritz -no se sap per què, d'origen tan alemany com Damm, s'ha convertit en la cervesa dels independentistes- i un altre entrepà, ara de pernil. Eufòria continguda a tots dos llocs, socialistes i esquerrans són els indubtables triomfadors. No ajuda gaire a pensar-ho que un gran rètol que diu «Quim Ayats» -l'alcaldable republicà per Girona- se sostingui sobre dues caixes que diuen «Molt fràgil». Tot seguit visita a Ciutadans, on m'haig de conformar amb un tros de salami i un de formatge. I un quinto Estrella Damm. Dues grans fotos de Rivera i d'Arrimadas a la paret. A sota, un plat de chuches. He dit chuches. Un partit que espera un dia a governar, no pot oferir chuches als visitants.

Deixo Convergència pel final, entre altres coses perquè mai no recordo com es diu aquest partit. Aquesta vegada es fan dir Junts per Catalunya, tenen la seu al local de PDeCAT i ballen al so que marca Puigdemont. Millor dir-ne Convergència i llestos. Ding-dong. Hola. No queda cervesa. La darrera se l'està bevent el candidat -ja diputat de facto- Cuevillas, però m'ofereixen un got de vi que m'estalviaré de qualificar. Cuevillas em diu que la polsera li indica que en campanya ha caminat 142 quilòmetres. La proesa no és res comparat amb la que m'explica un apoderat del partit: ahir va anar a dormir a 2/4 de 5, i a les 8 del matí ja estava al col·legi electoral. Si a tot Catalunya han anat tan desperts a controlar meses electorals, això explicaria els resultats que ha obtingut la cosa d'en Puigdemont: ERC els ha pogut canviar totes les paperetes davant dels seus nassos. Trobo a faltar pesos pesants de CDC, a veure si serà veritat que hi ha mala maror a la cosa aquesta de la que no recordo el nom i que abans era CDC. Sí que veig Joan Bagué. I l'incombustible Xavier Soy, tropecentes campanyes ens observen. Got en mà -em digui que és Coca Cola sola, no me'l crec- em saluda.

-«A vegades em fas emprenyar, però sempre et llegeixo»

-«No m'ho crec, tu mai no t'emprenyes»

-«He, he, tens raó: què en traiem d'emprenyar-nos?»

Enfilo cap a la redacció. Tinc ganes de llegir el diari de demà per veure, si, com altres anys, he sigut capaç d'escriure una crònica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook