L'home que no ha vist ni un sol minut de cap debat electoral
d'aquestes eleccions és l'elegit per escriure aquesta anàlisi de les
eleccions que se celebren avui. Pot semblar una incongruència, ho sé.
Però si ens aturem a pensar-hi, probablement el seu cervell, verge de missatges televisius, sigui el més
objectiu. Per si tal virginitat no fos suficient, l'home que no ha vist ni
un sol minut de cap debat electoral d'aquestes eleccions és també l'home
que no ha assistit a cap acte polític de cap partit. Dos en un. Doblement
preparat.
Fins no fa gaire temps, tots ho recordem, ens semblava una anomalia
celebrar eleccions gaire sovint.
Un anava cada quatre anys a votar i no hi pensava més. Avui,
no. Vull dir que avui ja no és una anomalia.
Un va a votar i creu experimentar
un déjà-vu: diria que això que estic
fent ho he somiat, ai no, calla, és
que fa poc que estava votant i ja hi
torno. I així una vegada i una altra.
I si tot és un pla? I si ens trobem en
el primer país que ha decidit viure
en una perpètua campanya electoral?
D'aquesta manera, els partits
polítics podrien realitzar promeses
cada vegada més grandioses i inversemblants,
perquè sabrien que
mai no haurien de dur-les a la pràctica,
ja que tornaríem a entrar en
campanya per a unes noves eleccions.
I així, fins a la fi dels
temps.
Podria ben bé ser així,
i que ho hagi descobert
l'home que no
ha vist ni un sol minut
de cap debat
electoral
d'aquestes eleccions
(ni assistit
a cap acte, recordin),
precisament perquè per
aquesta condició s'ho mira tot des
d'una llu nyania que no té el comú
dels ciutadans.
Als diaris i cartells electorals surten
en Pedro Sánchez, l'Iglesias, en
Rivera, en Casado, la por al creixement
de Vox, uns presos que volen
ser caps de llista i la justícia els recorda
que no poden, una Catalunya
que va al seu aire sense que li importi
res més que ella mateixa... Els
sona? És el mateix panorama que
l'abril passat. I no sé si el mateix que
en les anteriors eleccions. I segurament
el mateix que a les properes
que -si és certa la teoria de l'home
que no ha vist ni un sol minut de
cap debat electoral d'aquestes eleccions-
seran d'aquí a pocs mesos. A
Espanya vam estar ?? anys sense
elegir president, bo és que recuperem
el temps perdut ara que la
democràcia està del tot assentada,
amb perdó.
En aquesta Catalunya que va
al seu aire hi ha la novetat, això sí,
de la CUP. Els antisistema concorren
per primera vegada en la història
en unes eleccions generals espanyoles.
Davant les crides a la unitat
de les forces independentistes
que els ciutadans fa temps que
efectuen, gràcies a la CUP avui no
es presenten dos partits independentistes
a les eleccions,
sinó tres. Potser ser antisistema
és això.
Per la resta, a Catalunya tot
segueix igual, excepte si Convergència
ha tornat a canviar de
nom, però això no comptaria
com a canvi, al contrari, formaria
part del déjà-vu. I a més no se sap si
tal cosa ha succeït, ja que l'home
que no ha vist ni un sol minut de
cap debat electoral d'aquestes eleccions
no està en condicions de seguir
la frenètica activitat de canvi de
denominació d'aquest partit. Per
això hauria d'estar enganxat a la televisió
i no perdre's ni un minut de
la programació.
I a Espanya, el mateix de sempre:
expectació per saber si serà una
coalició de dretes o una d'esquerres
la que podrà formar govern. O millor
encara, ni una ni altra, i així ja
empalmarem amb una nova campanya.
Queda la incògnita de saber
si Pedro Sánchez i el PSOE, en el supòsit
que no siguin el mateix, l'haurà
encertat amb la convocatòria
d'eleccions o haurà sigut un error.
Si en un principi tot semblava assenyalar
a una jugada mestra del líder
socialista -guardi'ns el Senyor
de jugades mestres en política, com
saben bé els seguidors de l'expresident
Puigdemont-, a mesura que
les setmanes han anat passant,
creixen els dubtes al respecte i no
són pocs els socialistes que temen
que el president s'hagi disparat al
peu. Veurem. I veurem també si Podem
(ara amb el cognom Unides)
suma prou vots per poder-se erigir
en soci de govern dels socialistes.
Encara que així fos, seria també necessari
que Pedro Sánchez els acceptés.
La dreta, que a Espanya és tan diferent
a la resta d'Europa que gairebé
és una denominació d'origen
a l'alçada de l'oli d'oliva, torna a venir
fragmentada en tres partits: PP,
Cs i Vox, suposo que també els
sona. Els vots són els que són, i si la
teoria dels vasos comunicants no
es demostra errònia -i seria estrany,
després de ?? segles- el creixement
d'un (o dos) d'aquests,
comportarà el decreixement d'un
altre (o dels altres).
A Espanya difícilment tenen lloc
abruptes tombs electorals. La política
se la pren la gent a l'estil futboler:
aquests són els meus colors i
sempre els animaré, és a dir, els votaré.
Les variacions arriben a poc a
poc, més per defuncions i arribada
de nous votants que per canvis
ideològics, o sigui, que no esperin
avui sorpreses. O això és el que pensa
l'home que no ha vist ni un sol
minut de cap debat electoral
d'aquestes eleccions.
