12 de novembre de 2019
12.11.2019
 
 

De resistent a temerari

Amb la tornada a les urnes, el líder socialista corona una trajectòria personal de vertigen i apostes fortes impresa en el seu canvi físic

12.11.2019 | 01:06
De resistent a temerari

rEn la seva trajectòria vertiginosa, en la qual els avatars personals es fonen fins a fer-se indissociables de la història recent, Pedro Sánchez va ser el rediviu, es va autodenominar el resistent, van voler fer-lo el breu i ara suma als possibles sobrenoms el de temerari. La tornada a les urnes va ser una aposta personal i la d'un entorn gairebé reduït al seu cap de gabinet, Iván Redondo, a la vista de la victòria insuficient de l'abril. Hi havia una suma factible i directa amb Ciutadans. Però, per primera vegada, Rivera es mantenia inamovible en el que allò dit, sense abandonar el rebuig radical, fins i tot maleducat, al candidat socialista. Superades les urnes, el hiperlíder es va confinar en el que llavors va ser, amb perspectiva resultadista, una reeixida tàctica electoral, però només fitada a un termini curt i insostenible després, i com a mostra la dramàtica nit de Ciutadans.
Sánchez va cedir a desgana davant els qui des del partit l'empe­nyien a un intent d'entesa amb Pablo Iglesias. Són dos egos de mal seient que no caben en un mateix govern i ocupen tant que encara que un d'ells quedi fora l'acord resulta impossible, com ja sabem. En la negativa d'Unides Podem a acceptar els termes de l'última oferta socialista, la vicepresidència i els tres ministeris entorn dels quals s'escriurà el capítol principal de la història fallida de l'organització, Sánchez hi va trobar alleujament i frustració.
Amb el no d'Iglesias va arribar el consol de comprovar que els fets li donaven la raó en què l'enteniment resultava inviable i evitava el perill de convertir-se en insomne per donar entrada a l'Executiu al qual anticipava com una font contínua de problemes. La contrapartida era un fracàs parlamentari, que enlletgeix el seu currículum personal amb l'excepcionalitat de ser l'únic candidat rebutjat pel Congrés en dues investidures fallides.
En aquest escenari, i si ja va haver-hi una repetició electoral, res impedia beneficiar-se del tabú trencat el 2016 en la cerca d'un substrat parlamentari més favorable. Sánchez deu molt a Mariano Rajoy com el frontó en el qual va enfortir el seu lideratge. Potser el seu deute més gran consisteix en el fet que el president al qual va desallotjar amb una inèdita moció de censura li va mostrar que una de les facultats més potents de qui governa és la seva capacitat d'administrar el temps de tots. Per això va tractar de trencar als rivals amb l'exasperació de no aclarir el calendari, mentre gaudia en l'Olimp internacional, on el rebien com la gran esperança blanca de la socialdemocràcia europea. Sumit en el delit se li van escapar els terminis i la repetició, si en algun moment va poder ser una idea profitosa, va transformar-se en temeritat en el moment en què va envair els terminis previsibles per fer pública la sentència del Suprem en la causa contra els líders de la temptativa secessionista catalana.
La resistència legal dels nets de Franco, aquesta família que se sosté gràcies a l'enorme patrimoni acumulat en la rampinya per un dictador ascètic i al paper couché, va aconseguir que la seva exhumació servís d'artilleria electoral. Treure a Franco de Cuelgamuros va ser el gran moviment simbòlic i de justícia amb la història dels derrotats que Sánchez va anunciar per a enfortir un govern bonic urgit de resultats visibles. La batalla en totes les instàncies judicials va actuar com una llosa suplementària sobre la llosa que es mostrava inamovible i que amenaçava també de sepultar a qui intentava exhumar el que amb la Transició va quedar en aparença ben enterrat.
L'oportunitat de consumar el que tantes vegades s'ha anunciat sense èxit es va llegir com l'efecte ambivalent de complir amb el que s'ha dit i enfortir la nostàlgia sobre la qual galopa Santiago Abascal. El foc als carrers de Barcelona i un dictador momificat que revivia als seus, dos esdeveniments fora del full de ruta inicial que van arrodonir la temeritat de Sánchez.
Per a contrarestar els signes adversos, el president que vol deixar de ser interí, va haver d'implicar-se a fons en una campanya electoral en la qual, contra el seu costum, es va prodigar fins a l'error, com s'hauria de reconèixer. En contra de la grapejada afirmació d'Andreotti, el poder, si és escàs, desgasta també a qui el té. Madrileny del 72, el major d'aquesta nova generació de líders disfuncionals, va envellir de manera visible des que va aconseguir assegurar-se la seva petita parcel·la en la història pàtria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit