27 de octubre de 2019
27.10.2019
Diari de Girona

Franco, una llarga mort a terminis

La mort sense dolor del franquisme va permetre la Transició, però va deixar pendent l'enterrament oficial

27.10.2019 | 00:29
Franco, una llarga mort a terminis

Dijous, a l'hora de dinar, la directora d'El Periódico de Catalunya, Anna Cristeto, em va ensenyar amb un ampli somriure la proposta de portada que li enviava Luis Mauri, el seu director adjunt. Sobre la fotografia de l'helicòpter, sobrevolant el Valle de los Caídos, un curt títol deia: «Fins mai».
Exacte. El «fins mai» expressa la voluntat d'acabar definitivament amb una etapa d'autoritarisme i obscurantisme que, tot i que finalitzada amb les eleccions de 1977, no està del tot morta. Per què? Potser perquè el franquisme, al contrari que el col·laboracionisme de Petain a França, Mussolini, o l'Alemanya Oriental amb la caiguda del mur, no va tenir final dramàtic. La Transició va ser molt positiva, fins i tot exemplar, però la falta d'enterrament ha tingut contrapartides. Potser l'exhumació de les seves restes de dijous passat -43 anys després- sigui aquest enterrament oficial que ens permeti liquidar políticament una època i traslladar-la als historiadors.
El «Franco ha mort» és de 1975. Les eleccions democràtiques de 1977 i la Constitució subsegüent van mostrar que el «tot està lligat i ben lligat» -una de les insuportables falques del règim- era una solemne ximpleria. Per què, doncs, l'enterrament oficial del dictador ha trigat tant?
Potser perquè la mort del general de 1939, la del «Caudillo per la gràcia de Déu» que va guanyar gràcies al cop militar contra la República, l'entusiasme de la Falange i el carlisme i al suport gairebé unànime de la jerarquia catòlica, ha estat una llarga mort a terminis. El colpista originari, amic de l'eix Roma-Berlín, va morir el 1945 amb la victòria dels aliats i la famosa condemna de l'ONU. Però aquella primera mort va demostrar també la seva capacitat d'adaptació. Va sobreviure com a suport d'Occident contra el comunisme estalinista que es va imposar a l'Europa de l'Est i a mitja Alemanya. I en base a això va aconseguir el concordat amb el Vaticà (Pius XII) i el pacte de les bases militars amb els americans.
Però Espanya, aïllada materialment d'Europa i fora del Pla Marshall, va continuar amb el seu endarreriment econòmic (el PIB va trigar molt a recuperar el nivell anterior) i seguia sent una dictadura amb un fort control policial.
No podia sobreviure sense sortir de la misèria i gràcies només a la cruel persecució dels dissidents. Per això, l'any 1959 els anomenats tecnòcrates (molts propers a l'Opus Dei, al qual alguns han definit com un protestantisme catòlic) van aconseguir convèncer Franco d'obrir-se a les economies de mercat i seguir les receptes de l'FMI que acabarien amb l'autarquia del vetust nacionalisme econòmic. El pla d'estabilització de 1959, Alberto Ullastres, López Rodó i altres van ser els que van canviar la camisa a Franco, que va començar a parlar-només alguns dies- d'obertura. És curiós que el sastre del pla econòmic -impost per l'FMI i els tecnòcrates- fos un quasi exiliat català, Joan Sardà Dexeus, que havia format part d'Esquerra Republicana.
Va ser la segona mort de Franco que va haver de veure a més com l'altra cara jove del règim -Manuel Fraga- obria les fronteres al bikini i al turisme internacional. El fonament ideològic del nacionalisme falangista havia sucumbit davant la decadència i els mals costums occidentals. Va arribar la inversió estrangera -en part perquè els salaris eren inferiors als europeus-, el PIB va créixer i Espanya va començar a viure una mica millor. La dictadura va seguir, va sorgir CCOO i la dreta més moderna i connectada -i el mateix Joan Carles de Borbó designat successor el 1969- va arribar a la convicció que, fora d'Europa, Espanya no tenia cap futur. I que això exigia -agradés més o menys- llibertats i democràcia.
El règim de Franco ja era una nosa gairebé general. I la seva mort física -no sense por a la marxa enrere o a les rebel·lions al carrer- va obrir el camí a l'evolució pactada. Adolfo Suárez -imposat personalment per Joan Carles- li va donar el cop de gràcia al règim amb una mort sense dolor.
Però la justícia històrica -Felipe González va creure convenient no despertar-la per no ressuscitar al mateix temps la temptació frontista- exigia alguna cosa més que una mort dolça. És el que ha passat aquesta setmana després que Pedro Sánchez prometés -l'estiu de fa ja un any- que les restes del dictador sortirien de la Valle dels Caídos. Ha estat la quarta mort de Franco. Però les resistències trobades indiquen que potser el fantasma del franquisme conserva una mica de la capacitat de supervivència del que després d'una guerra fratricida es va erigir en «Caudillo per la gràcia de Déu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook