05 de juliol de 2020
05.07.2020
Diari de Girona
El nostre món és el món

Rebel·lió contra Waterloo

05.07.2020 | 00:11
Rebel·lió contra Waterloo

El PNB governa Euskadi sense majoria però amb solidesa, ningú dubta que guanyarà les eleccions del 12 de juliol i és soci respectat del Govern Sánchez com abans del de Rajoy. Per contra, l'antiga CDC ja no existeix, el president que va triar fugir a Waterloo i els seus diputats a Madrid, dividits, pinten poc. O voten amb Vox. El PNB és un partit democràtic-oligàrquic, amb adreces influents en les tres províncies basques, mentre que CDC era un partit cabdillista en el qual només manava Pujol. Quan Ibarrertxe, que el 2000 havia salvat el PNB, es va equivocar i Patxi López va ser lehendakari, el partit va rectificar sense soroll, va nomenar un candidat de perfil més prudent i, quatre anys després, va recuperar el poder. Per contra, quan Artur Mas, el successor ungit per Pujol i els seus fills, va fracassar el 2015 i es va quedar sense majoria, el partit no va reaccionar (no hi havia direcció amb poder) i Mas va triar en 24 hores Puigdemont, sabent que les CUP el votarien.
Allò va acabar en la fallida declaració d'independència, l'aplicació del 155, els presos independentistes i les eleccions de desembre del 2017. Aleshores, un PDeCAT traumatitzat no va veure altra sortida que, amb l'aval de Mas, integrar-se en una confusa coalició, muntada per Puigdemont i en la qual l'exiliat va nomenar al seu gust la majoria dels diputats electes. JxCat va guanyar ERC per 13.000 vots. I encara que va perdre per 260.000 enfront de Cs, el pacte independentista li va donar la presidència que va acabar recaient en Quim Torra, imposat per Puigdemont per ser el més incondicional.
Així, Puigdemont ha manat a la Generalitat i a JxCat els últims 30 mesos. I quan la direcció del PDeCAT (llavors Marta Pascal) va desobeir i va votar la moció de censura perquè Pedro Sánchez arribés a La Moncloa va ser fulminada. Puigdemont creu allò de «com pitjor, millor» i fa i desfà llistes com un cacic. Rebutja la CDC històrica i dona suport al maximalisme i l'unilateralisme. Res a veure amb el realisme del «peix al cove» de Pujol. També aposta per ser més radical que ERC, el que contrasta amb el centrisme possibilista de part de l'electorat pujolista.
El conflicte entre el PDeCAT i Puigdemont ha estat latent des de sempre. La gran novetat és que ara els polítics moderats de l'antiga CDC li planten cara obertament. D'una banda, Marta Pascal, cansada de la indefinició del PDeCAT, va fundar el cap de setmana, al costat dels exdiputats Campuzano i Xuclà que van votar la moció de censura, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), que rebutja la unilateralitat i advoca per un referèndum pactat. I el recent llibre de Marta Pascal compta amb un significatiu pròleg d'Iñigo Urkullu. Va ser la primera rebel·lió.
Aquesta setmana ha arribat la segona. El mateix Bonvehí, l'encara diputat de JxCat Ferran Bel i la direcció del PDeCAT (la que va pactar amb el PSC la Diputació de Barcelona) són els que s'han negat a dissoldre el partit en el nou artefacte electoral de Puigdemont. Bonvehí i molts dels seus alcaldes implantats al territori no volen lliurar l'herència (cert que vinguda a menys) de l'antiga CDC. Però Puigdemont és astut i quan ha vist que perdia -o podia perdre- la batalla interna del PDeCAT (tot i el suport de diversos «consellers» de Torra i dels «consellers» presos) ha menyspreat el partit que el va fer president i en un gest sobirà ha trencat el carnet amb tot el soroll possible. Esperant que molts militants amb càrrec (o sense) es passin a les seves files. I així anirà a les eleccions, sense mes programa que el maximalisme, els cants a la inexistent República catalana, i l'acusació a ERC de tebiesa nacionalista (o coses pitjors).
Veurem com evoluciona tot. De moment, Puigdemont no ha pogut cruspir-se l'antiga CDC. El més probable és que el PNC, potser al costat del PDeCAT, munti una quarta llista sobiranista que aspiri a entrar al Parlament de Catalunya per defensar polítiques de centre liberal (diferents de les d'ERC) i contràries (com ERC?) a la unilateralitat.
Puigdemont ha forçat la màquina per la imminència electoral, però ha topat amb el gen convergent. El seu personalisme no tolera el debat ideològic o estratègic, però potser no ha calculat bé. ERC observa l'espectacle amb cert plaer. Els problemes del seu gran enemic electoral, que només els va avançar el 2017 pel 21,65% del vot davant el 21,39%, no li venen malament. El rellevant és que hi haurà una quarta llista independentista de signe centrista, al costat de la de Puigdemont, la d'ERC i la de les CUP. L'independentisme es fracciona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook