El panorama polític, social i econòmic del món àrab 10 anys després de l´inici de l´anomenada Primavera Àrab és desolador. Tot i que les protestes massives van aconseguir fulminar en un període d´onze mesos quatre dirigents i quatre més es van veure forçats a introduir reformes, s´ha tornat al punt de partida. A excepció de Tunísia, que ha transitat, no sense dificultats, cap a un sistema democràtic, a la resta de nacions àrabs el poder segueix a les mateixes mans: presidents vinculats a l´exèrcit, en el cas de les repúbliques, i reis de caire feudal, en el de les monarquies. Les revoltes van ser el detonant també de tres devastadores guerres civils.

«Els governs de tota la regió han persistit amb desvergonyiment en les seves despietades campanyes de repressió per esclafar la dissidència, reprimint manifestants, opositors polítics i membres de la societat civil», sosté un informe d´Amnistia Internacional fet públic l´any passat.

L´esclat social que va sacsejar Tunísia a partir del 17 de desembre de 2010 es va propagar a velocitat de vertigen a la resta de països àrabs, un fet inèdit. Els milions de persones que a partir de llavors van sortir als carrers, trencant les barreres de la por, van compartir el mateix crit de guerra. «El poble vol deposar el règim», i les mateixes reivindicacions: pa, llibertat, justícia social i dignitat. Revoltes populars, transversals i transnacionals, horitzontals i sense líders visibles als quals detenir, encapçalades per una nova generació de joves activistes que van usar les xarxes socials com a arma de lluita política contra les dictadures i per la democratització.

En menys d´un mes van caure en desgràcia dos presidents: el tunisià Zine Abidine Ben Ali i l´egipci Hosni Mubarak. Les imatges de la plaça Tahrir, al centre del Caire, i la dimissió dels rais van tenir un enorme impacte per la importància estratègica i influència a la regió d´Egipte, el país més poblat del món àrab. La intensitat de les protestes va forçar els dirigents del Marroc, Algèria i Jordània a introduir reformes polítiques, però a altres països es va optar per treure els tancs al carrer. A Egipte, els militars van conduir una transició que els va portar de nou al poder. Les tropes d´Aràbia Saudita van esclafar la revolta a la veïna Bahrain, el país més petit del Golf, de població majoritàriament xiïta però governat per una dinastia sunnita.

L´eterna rivalitat entre les dues principals branques de l´islam i la irrupció en escena de diferents grups jihadistes, com Al-Qaeda o l´autoanomenat Estat Islàmic, han contribuït i alimentat les guerres que van esclatar al Pròxim Orient. Conflictes en els quals s´han implicat potències estrangeres i regionals i en els quals s´han comès crims de guerra i altres violacions del dret humanitari internacional.

El més letal i amb més implicació internacional ha estat el de Síria. Deu anys de sagnants combats no han servit per fer fora del poder Bashar al-Assad, el règim del qual, gràcies al suport de Rússia i l´Iran, controla avui el 70% del territori. El conflicte armat ha acabat amb la vida de més de 380.000 persones i ha generat una de les majors crisis de persones desplaçades per la força i refugiades d´aquest segle.

Al Iemen, on es va veure obligat a renunciar al novembre de 2011 el president Ali Abdul·là Saleh, una coalició militar de països sunnites liderada per la monarquia saudita combat els rebels hutis, aliats també del règim de Teheran. Un recent informe de l´ONU preveu una autèntica «catàstrofe» humanitària al país davant l´«imminent risc que s´enfonsi en la pitjor fam que el món ha conegut en dècades».

La situació no és gaire millor a Líbia, país trencat en dues parts i sumit també en una llarga guerra civil que s´ha mantingut activa tot i que el llavors líder libi, el coronel Muammar al-Gaddafi, va ser capturat i assassinat pocs mesos després d´esclatar la revolta popular.