José María Aznar veia el PP de Madrid com el «múscul del partit», explica una antiga col·laboradora de l'expresident. Per això sempre va voler que la persona que el presidís estigués dedicada al 100% al càrrec. En els pitjors temps d'ETA, quan era impossible omplir les llistes al País Basc, els membres del PP de Madrid s'oferien per completar-les; si faltaven interventors allà, a Andalusia o on fos, els militants d'aquesta comunitat acudien rabents a ajudar.

El 1995, Alberto Ruiz Gallardón va guanyar la presidència de l'autonomia per primera vegada per als populars i Aznar va mantenir Pío García Escudero com a president del PP de Madrid. La bicefàlia va ser un fet durant vuit anys. Dirigents d'aquella època recorden que Gallardón ho va posar fàcil i no va moure un dit per aconseguir controlar també la formació, tot i que a la resta de comunitats (llavors i ara) és tradició que la persona que presideix el Govern autonòmic també porti les regnes del partit: ho va fer en el seu moment Pedro Sanz a La Rioja i ho fan ara Alberto Núñez Feijóo a Galícia o Juanma Moreno a Andalusia.

Casado sap que Aguirre va ser una amenaça per a Rajoy perquè ella, que era presidenta del Govern madrileny, va demanar tenir també les regnes del partit a l'autonomia. Però aquesta bicefàlia no li va agradar a Esperanza Aguirre, que quan va arribar a la presidència de la comunitat, a finals de l'any 2003, va començar a demanar-li a Mariano Rajoy, a qui Aznar ja havia assenyalat com a dofí, que ella també volia capitanejar el partit. Si Rajoy fes una llista de les 10 decisions de les quals es penedeix en la seva llarga vida política, segur que estaria entre elles. Aguirre va reunir tant poder, entre l'executiu i la formació (amb més militants proporcionalment en aquella època que cap altra autonomia), que va amenaçar de plantar-li cara a l'expresident gallec al congrés intern del partit del 2008.

Pablo Casado es coneix bé aquesta part de la història del seu partit perquè ha crescut a les files del PP de Madrid i la seva padrina política és Aguirre. Paradoxes de la vida, el líder conservador sembla témer que Isabel Díaz Ayuso pugui seguir els passos de l'expresidenta i ha ajornat la decisió de què fer amb aquesta autonomia, que està pendent d'elegir els seus nous dirigents des d'abril de 2018, quan Cifuentes va dimitir després que sortís a la llum un vídeo antic en què es veia que havia robat una crema. Al capdavant de la cúpula transitòria es troba García Escudero, que ja va estar en aquest lloc entre 1993 i 2004. Ell i Ana Caminos, com a secretària general, han pacificat unes files que ho necessitaven després d'anys d'escàndols de corrupció i les sortides precipitades d'Aguirre i Cifuentes. La situació havia de ser temporal, però els esdeveniments (moció de censura, eleccions autonòmiques, dues eleccions generals, la pandèmia...) i els dubtes de Casado han portat a que aquest equip segueixi al capdavant.

La direcció de Gènova ha assenyalat que elegiran nou líder a finals d'aquest any. A l'equip d'Ayuso no aclareixen si donarà el pas al davant. Ho decidirà, «com a molt aviat», a l'estiu, avisen. Davant les suspicàcies, recorden que la dirigent madrilenya és amiga personal de Casado des de fa anys. Ell li va demanar (després de les negatives d'altres dones) que es presentés com a candidata a la presidència de l'autonomia per a les autonòmiques de maig de 2019. La previsió era que guanyés Ángel Gabilondo (PSOE) i així va ser. Però l'aliança amb Vox i Cs va permetre a Ayuso tirar endavant la seva investidura i conquerir el càrrec. Ara, esperonada pel seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, que ja va ajudar un Aznar amb aparent poc carisma a arribar a la Moncloa, ha crescut políticament en temps rècord.

Però Casado no ignora que l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, també té aspiracions importants. Fonts de l'entorn de l'alcalde de Madrid van assegurar que si Ayuso dóna el pas, i es presenta a les primàries per dirigir el partit, ell també ho farà. La solució pot ser una «tercera via», que la direcció nacional assenyali una tercera persona que es dediqui exclusivament a el territori. Aquesta opció evitaria el xoc entre Almeida i Ayuso i, de pas, evitaria el risc que es repeteixi l'amenaça que Aguirre va suposar.