Els historiadors han demostrat sobradament que exilis, a Espanya, n'hi ha hagut molts. Només cal llegir llibres com L'Espanya de l'exili, del catedràtic Juan B. Vilar, on estudia les emigracions polítiques dels segles XIX i XX. Abans d'entrar en matèria, fa un repàs dels termes utilitzats per definir aquest concepte. Explica com en els segles XVIII i XIX es feia servir «emigrat» i que no va ser fins al segle XX quan es va començar a utilitzar «exiliat». Vilar escriu, i cito textualment, que «s'entén que l'exiliat o expatriat és exclòs del seu país d'origen per considerar-lo un delinqüent polític, d'acord amb la normativa legal vigent en el respectiu país d'origen i en cada circumstància històrica concreta». A Espanya s'ha exiliat tothom: des de carlins fins a anarquistes.
El primer exili contemporani es va viure arran de la Revolució Francesa quan la monarquia, temorosa que la febre guillotinesca s'apoderés de la vila, va identificar els residents francesos com a potencials agents de propaganda. El 1791 van abandonar Espanya uns 12.000 gals i, en aquest camí, els van acompanyar un grup d'il·lustrats simpatitzants amb el moviment revolucionari. Sabien que si es quedaven, els esperava la presó o la forca.
Alguns van tornar durant la invasió napoleònica de 1808, convençuts que l'acció francesa alliberaria Espanya d'una monarquia antiquada que impedia la modernització del país. Però els napoleònics van tornar amb la cua entre les cames i amb ells un contingent d'espanyols que ha passat a la posteritat com els afrancesats. Entre aquests hi havia el pare de Mariano José de Larra. Ell, que compartia ideologia amb el seu progenitor, va escriure: «Per poc liberal que un sigui o està a l'emigració, o de tornada d'ella, o disposant-se per a una altra». I tenia raó, perquè a part de fugir el 1814 també van haver de marxar el 1823, quan va fracassar el Trienni Liberal i Ferran VII va iniciar una furibunda persecució contra els que, el 1820, havien volgut convertir Espanya en una monarquia constitucional.
Ara bé, els liberals no tenien l'exclusiva de l'exili. Els carlins també van marxar en diverses ocasions durant les guerres civils viscudes entre 1833 i 1876. Cada vegada que patien un revés en el camp de batalla creuaven la frontera pirinenca. Això sí, estaven obligats a lliurar les armes a les autoritats franceses. Exactament de la mateixa manera que van haver de fer els soldats republicans durant la retirada de 1939. Segons l'historiador Pere Rújula, a França el 1840 hi havia refugiats prop de 36.500 carlins.
Durant la Restauració (1875-1923), alguns republicans com Ruiz Zorrilla van fugir per maquinar al final del règim borbònic. No van tenir èxit, però la situació política espanyola es va anar degradant i, com sol passar, va provocar major repressió contra els crítics. El 1917, per exemple, es van exiliar tres polítics molt diferents: Alejandro Lerroux, Indalecio Prieto i Francesc Macià. Tot això va anar a pitjor amb la dictadura de Primo de Rivera. Llavors va ser el torn dels anarquistes, a qui es culpava de tots els mals.
El 1931 es va proclamar la República, però, tensionada pels extrems, es va acabar esquinçant pel cop militar de 1936. De seguida es va produir una violenta resposta revolucionària que perseguia la gent d'ordre. Sí. Hi va haver exiliats de dretes el 1936. Ara bé, en cap cas el volum d'aquell exili es pot comparar amb l'allau de 1939, perquè mai fins llavors s'havia posat en marxa una maquinària repressiva d'aquella magnitud. El nostre present és amnèsic i elimina tota perspectiva dels fets. Ens impedeix pensar que el 1939 no va ser un cas aïllat ni un punt i final, sinó un capítol més dels exilis espanyols.
