Les eleccions autonòmiques a Escòcia són el plat fort de la jornada del 6 de maig, en la qual 48 milions de votants al Regne Unit tenen cita a les urnes. Un gran test, batejat com el Superdijous per la quantitat i varietat de llocs i escons en joc. Aquest any als comicis locals a Anglaterra se sumen els que no es van poder celebrar l'any passat a causa de la pandèmia. Londres i Manchester són algunes de les ciutats que trien alcalde i al nord-est d'Anglaterra es decideix un escó al Parlament de Westminster, que mesurarà el suport al nou líder laborista, Keir Starmer. A Gal·les es voten els 60 diputats del «Senedd», el Parlament que governa la semiautonomia, on els laboristes estan cridats a repetir govern. Però són els independentistes escocesos, encaminats cap a una gran victòria, els que plantegen un repte directe al Govern de Boris Johnson, amb el propòsit de celebrar un segon referèndum d'independència.

El Partit Nacional Escocès (SNP) ha governat Escòcia des de 2007 i s'ha nodrit de l'ensorrament dels conservadors primer i els laboristes després, tendència que encara continua. Boris Johnson va renunciar a una projectada visita sobre el terreny per por que els conservadors locals sortissin perjudicats amb la seva presència. El suport als tories escocesos s'ha ensorrat (caiguda d'un 22%), des que Johnson es va convertir en el líder del partit. El primer ministre és una figura tòxica.

L'SNP va aconseguir 63 escons en l'última elecció del 2016 (reduïts a 61 en el moment de dissoldre's el Parlament) i es va quedar a dos de la majoria. Des de llavors han dirigit Escòcia en col·laboració amb els Verds, una altra força proindependentista. Aquest esquema va en camí de repetir-se.

Els sondejos assenyalen de nou l'SNP com la major força política, amb algun escó més, però amb dificultats per assegurar-se la majoria absoluta. Encara és impredictible l'impacte que tindrà la virulenta disputa entre Nicola Sturgeon i el seu predecessor, Alex Salmond, que per primera vegada ha dividit el moviment independentista. La nova formació de Salmond, Alba (el nom d'Escòcia en gaèlic), pretén aprofitar el sistema de doble vot (un per districte, en el qual es tria el diputat, i un altre regional, en el qual es vota pel partit) per fer-se amb aquests últims.

La suma de diputats de l'SNP, els Verds i potser un parell de representants d'Alba garanteix una majoria absoluta dels proindependentistes a Holyrood, el que segons Sturgeon suposa un mandat per a la celebració del segon referèndum, encara sense data.

La ministra principal va afirmar divendres que no proposarà la consulta immediatament i esperarà fins solucionar la inestabilitat de la pandèmia. «Vull una Escòcia independent, però primer cal treure el país d'aquesta crisi», va afirmar. Les enquestes han mostrat que els votants també prefereixen esperar, tot i que no descarten la idea el referèndum en els propers cinc anys.

La covid i les seves conseqüències ha fet canviar d'opinió a una part dels escocesos. Els defensors de la separació van aconseguir un important avanç en els sondejos al llarg de l'any passat. En bona mesura es va deure al rebuig al Brexit i a la seriosa gestió de la pandèmia que estava realitzant Sturgeon, comparada amb el caos de Johnson. En tot cas, l'èxit del pla de vacunació ha anat reduït aquest avantatge, que, si bé a finals de l'any passat va arribar a ser del 54%, actualment es dilueix amb un 49%.

Sturgeon ha admès que l'SNP no sap quin seria el cost econòmic de la independència i diu esperar per «tenir actualitzada tota la informació econòmica i les dades financeres». Afirma que ha de ser Escòcia i no Londres qui dirigeixi la seva recuperació econòmica després de la pandèmia.

L'exemple del que està succeint a la frontera a Irlanda de Nord pel Brexit fa reflexionar els escocesos sobre com resoldre aquest problema en cas d'una Escòcia independent. La línia de divisió amb Anglaterra té gairebé 100 quilòmetres. Sturgeon afirma que no vol una frontera dura, però no té la fórmula màgica, que tampoc es va trobar en el cas nord-irlandès.