L'última gran erupció volcànica de Canàries (i d'Espanya) va passar el 1971, també a la Palma, en circumstàncies bastant similars a l'actual. I, no obstant això, tant l'una com l'altra són, malgrat la seva espectacularitat i gravetat, un esdeveniment irrellevant si es compara amb les proporcions que va tenir la gran erupció de Lanzarote de 1730. Va durar ni més ni menys que sis anys, va arrasar una tercera part de la superfície de l'illa i va acabar amb els millors sòls fèrtils de l'illa. Des de llavors no s'ha vist res igual. Va ser una veritable 'megaerupció'. El rector del proper poble de Yaiza va ser l'improvisat cronista de què va passar, perquè va anar deixant per escrit tot el que passava, dia a dia, en una època en què no hi havia mitjans de comunicació.
«L'1 de setembre, entre les nou i les deu de la nit, la terra es va obrir de sobte prop de Timanfaya, a dues llegües de Yaiza. En la primera nit, una enorme muntanya es va elevar del si de la terra i de l'àpex s'escapaven flames que van continuar cremant durant dinou dies», és la seva primera anotació. Però era només el principi. Andrés Lorenzo Curbelo aniria relatant com anaven apareixent nous volcans en un paisatge abans dominat per camps de cultiu. El gener de 1731 tot estava encara en ple apogeu:
«El dia 10 va veure elevar-se una immensa muntanya que el mateix dia es va enfonsar en el seu propi cràter, amb un soroll espantós i va cobrir l'illa de cendres i pedres (...) El 3 de febrer un nou con es va aixecar, va cremar el llogaret de Marrada, i després d'haver arrasat tota la comarca d'aquest llogaret, va arribar a les vores de la mar (...) El 7 de març, es van aixecar altres cons i la lava que va sortir es va dirigir al nord cap a la mar i va aconseguir Tingafa, que va ser completament devastada. Nous cons, acabats per cràters, es van aixecar el 20 de març (...) El dia 13 d'abril dues muntanyes es van enfonsar amb un soroll espantós...».
Escenes de ramats de bestiar morts de cop per núvols de gasos sortides dels volcans, grans quantitats de peixos morts en la mar per l'arribada de la lava... Tota evidència que es va tractar d'un episodi d'una violència desconeguda, amb noves muntanyes/volcans brollant de la superfície en un sol dia i, a vegades, esfondrant-se sobtadament sota el seu pes. El 16 d'abril de 1736, sis anys després, tot va semblar calmar-se per fi. Però un terç de l'illa havia quedat inhabitable i el seu paisatge, transformat en un altre totalment irrecognoscible.
Deu pobles soterrats sota la lava
El balanç final va ser de deu pobles sencers soterrats sota la lava: Tingafa, Montaña blanca, Maretas, Santa Catalina, Jaretas, San Juan, Peña de Palmas, Testeina i Rodeos. Les seves restes es troben encara sota aquestes roques fosques i punxegudes que presideixen el terreny del parc nacional de Timanfaya i els seus voltants. Només va caldre lamentar una defunció, el d'un nen de poca edat. No obstant això, van ser molts els desplaçats. Lanzarote era habitat llavors per gairebé 5.000 residents, distribuïts en 1.077 cases, dels quals 2.000 van haver d'emigrar a altres illes de l'arxipèlag i fins i tot a Sud-amèrica.
La resta de població, la que es va quedar, va anar subsistint amb la molt minvada producció agrícola d'una illa que, ja per si mateix, mai ha estat excessivament fèrtil. La Caldera del Cuervo va ser el primer volcà a formar-se en aquest procés d'erupció massiva i continuada. Avui pot visitar-se en una agradable excursió per camins afables que, no obstant això, delaten la magnitud del desastre produït el segle XVIII. Es dóna la circumstància que, a no molts metres, pot observar-se l'últim dels volcans apareguts llavors. I, en l'horitzó, un conjunt de cons sorgits al mig, que van modificar per sempre el paisatge.
Declarat Parc Nacional el 1974
Avui, tot aquest perímetre és el Parc Nacional de Timanfaya, declarat com a tal el 1974 pel Govern espanyol. En el seu interior hi ha ni més ni menys que 25 volcans, per la qual cosa és un veritable paradís per als amants de la geologia. El paisatge, amb clares ressonàncies marcianes, ha servit per al rodatge de més d'una pel·lícula de ciència-ficció. Ocupa un total de 5.100 hectàrees. Però aquest parc nacional està envoltat, al seu torn, pel Parc Natural dels Volcans, que ocupa més de 10.100 hectàrees i que configura, juntament amb el Parc Nacional, una extensa zona protegida on admirar la força de la naturalesa.
La de 1730-1736 no va ser, no obstant això, l'última erupció de Lanzarote, perquè gairebé cent anys més tard, el 1824, de nou comencen les erupcions a Timanfaya. Aquest nou episodi va donar origen als anomenats Volcà de Tinguatón, Tao i del Fuego. Encara avui presenta activitat volcànica, perquè existeixen punts de calor en la superfície que aconsegueixen els 100è-120 °C i els 600 °C a 13 metres de profunditat. Es tracta d'un dels punts més interessants de Canàries des del punt de vista natural, perquè mostra com la naturalesa pot canviar de manera sobtada. I també evidència que lenta és la colonització dels espais ocupats per la lava, perquè grans extensions de terreny (sòl ocupat per la colada) continuen encara avui, tres segles després, totalment intransitables i amb el mateix aspecte que si aquestes masses haguessin emergit ahir mateix de l'interior de la Terra.
