No tenen entrenament militar. El màxim que poden oferir a les autoritats i les forces armades d’Ucraïna és una certa experiència en àrees com la gestió humanitària, l’activitat esportiva o el patrullatge policial. Però, si es tenen en compte les seves paraules, estan plens d’entusiasme i de motivació per defensar el seu país d’una agressió que consideren totalment injustificada i llançada des d’un Estat amb molts més recursos. Desenes de civils, la majoria homes -encara que també es deixava veure alguna dona-, vestits ja la majoria amb roba de camuflatge i fins i tot botes militars, esperaven pacientment ahir des de primera hora del matí als voltants d’un desgavellat centre de reclutament de la Defensa Civil al carrer de Baturynska, no lluny de les vies del tren que travessen Lviv i condueixen cap a la frontera polonesa, per allistar-se i esperar que se’ls encomani una missió.
«No, no tinc entrenament militar», admet Víktor Kiriluik, un advocat de 47 anys, casat i amb dos fills. «Faré el que em diguin, ja no hi ha cap lloc segur a Ucraïna, sigui al nord o al sud del país, hem d’ajudar, siguem homes o dones», continua. Com a única experiència similar en el seu currículum, esgrimeix el període en què va exercir tasques policials a la missió de l’ONU a Kosovo, encara que està disposat fins i tot «a aprendre» a disparar. «La gent no té por; està veient aquí algú que tingui por?», assegura, en to desafiant, mentre assenyala al seu voltant.
Timur Halibov, russoparlant i resident a Kíev, és l’exemple vivent que a Ucraïna parlar la llengua de les forces invasores no es tradueix necessàriament en lleialtat a Moscou i als designis del Kremlin. «És un gravíssim error del Govern rus no veure les diferències entre ucraïnesos i russos; aquest és un país completament diferent», sosté. I ho diu amb coneixement de causa, després d’haver passat a Rússia tota la seva infantesa i tenir una tia a l’altre costat de la frontera, amb la qual manté el contacte i qui li insisteix una vegada i una altra, en les converses telefòniques que mantenen, que s’oposa a aquesta guerra. Aquest jove d’elevada alçada i ulls foscos també reconeix que no sap «res d’armes», però apunta que, si és necessari, es podria aprofitar molt bé la seva experiència passada en missions humanitàries. «Sé com gestionar els civils, com crear una xarxa de suport humanitari», insisteix.
Segons la seva opinió, no hi ha cap raó per a l’atac originat dijous a la matinada des del totpoderós país veí. «Ningú a Ucraïna ha envaït Rússia; som demòcrates i creiem en la llibertat», destaca. Per aquesta raó, no s’ho ha pensat dues vegades. Després de deixar la seva dona i els seus fills en la descomunal cua de vehicles que esperen al costat de la frontera sortir cap a Polònia, va tornar dissabte a la nit a Lviv i ahir mateix ja estava esperant per allistar-se. «El meu pare és un oficial de l’Exèrcit i no sé on és; el meu germà, la seva dona i els seus dos fills fa tres dies que estan asseguts en un refugi sense poder sortir al carrer», lamenta.
Aturar l’atacant
Olga Kostenko ja supera de llarg la cinquantena, però es manté en una forma física excel·lent perquè va practicar l’esport de forma professional. «Tinc un màster de tir amb arc», revela, orgullosa. Segons la seva opinió, la defensa d’Ucraïna no és només una feina d’homes: «Una dona pot fer qualsevol cosa: des de guarir ferides fins a disparar o fins i tot matar; aquesta és una feina per a qualsevol civil». Amb ella, hi ha el seu fill, Dmitro Hordus, de 26 anys, que no dubta que l’Exèrcit del seu país aconseguirà aturar l’atacant. «Rússia és un país corrupte, i els diners destinats a l’Exèrcit són desviats; totes aquestes bombes que diuen que tenen, en realitat només existeixen sobre el paper», afirma aquest estudiant universitari d’enginyeria elèctrica, en un anglès més que correcte.
