En la legislatura dels temps gasosos, de la convulsió i el sobresalt constant, Pedro Sánchez viu ara, potser, el seu moment de més soledat. Amb la protesta social cremant als carrers (i als ports), l’oposició, a esquerra i dreta, l’insta a prendre mesures per frenar l’impacte de l’alça dels preus de l’energia. Però també el critica pel gir històric sobre el Sàhara, l’abandó de la neutralitat sostinguda durant gairebé 47 anys, viratge criticat també des de dins del Govern pels seus socis de coalició, Unides Podem.

Aquesta sensació d’aïllament es va projectar ahir al Congrés en el ple primer i en la compareixença del ministre José Manuel Albares a la Comissió d’Exteriors. Els grups van retreure a tots dos tant les formes, per no haver comptat amb ells, com el canvi sobtat. Ambdues acusacions eren negades per l’executiu. «No amaguem res», deia el cap de la diplomàcia, i Espanya, va prometre, «no abandonarà» els sahrauís.

Sánchez va defugir les referències que PP i ERC li van disparar a la sessió de control amb l’argument que es reserva per a la seva compareixença en el ple del 30 de març. Però després va viatjar a Ceuta i Melilla, acompanyat dels dos presidents de les ciutats autònomes, i allà sí que va respondre per primera vegada a preguntes. Va al·legar que el pacte amb el regne alauita és també la garantia per a la «integritat territorial» de Ceuta i Melilla. La seguretat en totes dues, va insistir, «ha prevalgut» en la feina d’aquests mesos per tancar una crisi que ja era «insostenible». Per al Govern, és clau el control dels fluxos migratoris, la lluita contra el narcotràfic, el gihadisme i el crim organitzat.

Tot i això, aquest no era l’eix de discussió a Madrid, a la cambra baixa. Era el Sàhara. L’acord amb Rabat pel qual el Govern avala amb nitidesa la proposta autonomista oferta pel Marroc el 2007, perquè la considera com la «base més seriosa, creïble i realista» per a la «resolució» del conflicte. L’executiu ha amagat en tot aquest temps els detalls de la negociació, fet pel qual el va criticar l’oposició severament, i també Unides Podem.

Tampoc ahir va entrar en moltes concrecions, encara que sí que va transcendir, via El País, el contingut íntegre de la carta que Sánchez va enviar a Mohamed VI. No hi va haver sorpreses, però almenys es va conèixer que estava datada el 14 de març, quatre dies abans que el Gabinet reial marroquí la fes pública. Albares va utilitzar l’escrit com a prova que Espanya no s’ha mogut del «marc de l’ONU».

El ministre va anar al Congrés amb la idea de vendre els beneficis de la nova etapa amb Rabat, i fins i tot va retreure als grups que això no fos el motiu de les seves preguntes. El Govern va desplegar un argumentari de difícil digestió, intentant negar que hagi variat de postura. Cap grup li va comprar i fins i tot al titular d’Exteriors se li va escapar al final el concepte de «canvi» quan ell mateix i el president del Govern van fer servir obertament el d’«aprofundiment».

Relació amb Algèria

En tot cas, no va oferir més informació sobre la relació amb Algèria, que dissabte va cridar a consultes el seu ambaixador a Madrid. No va confirmar si es va avisar prèviament aquest país. Només va insistir que Alger és un soci «sòlid, fiable i estratègic», un subministrador de gas segur que «sempre ha respectat els seus contractes» i per això Espanya el té «en alta estima».

Però l’executiu intenta girar full i ja està bolcat en la visita que Albares farà l’1 d’abril a Rabat per parlar sobre la nova relació bilateral. El ministre ja ha pactat els assumptes a tractar:​ «La normalització completa de les connexions marítimes» i l’operatiu de l’operació Pas de l’Estret, i el «restabliment, de manera controlada, de la circulació de persones i béns» entre els dos països. Rabat va tancar de manera unilateral les fronteres de Ceuta i Melilla el març del 2020, per la pandèmia, i no n’havia permès la reobertura.

El Govern nega que en el viatge d’Albares s’hagi de parlar del Sàhara. Si alguna cosa es destaca ara des d’Exteriors és que serà l’enviat especial de l’ONU, Staffan de Mistura, que hagi de «plantejar una solució mútuament acceptable» a les parts. L’executiu no admet que el seu reconeixement al pla marroquí suposi un suport a Rabat.