L'Anderlecht en la Recopa, el Göteborg i el Dinamo de Kíev en la Copa d'Europa, el Chelsea en la Lliga de Campions i l'Atlètic de Madrid a la Copa del Rei van experimentar en el seu moment com són de llargs 90 minuts al Camp Nou.

Tots ells van arribar a l'estadi blaugrana amb còmodes rendes del partit d'anada, amb resultats prou amplis per assegurar-se el pas a la ronda següent, però es van topar amb una d'aquelles nits màgiques del barcelonisme en què afició i equip es conjuren per complir un objectiu: el de la remuntada.

L'1 de novembre de 1978, l'Anderlecht belga es va presentar al Camp Nou amb la tranquil·litat que reporta el 3-0 aconseguit a l'Emil Versé de Brussel·les. Però es va topar amb un Barça demolidor que va forçar la pròrroga i va guanyar en els penals després d'igualar el 3-0 en el temps reglamentari amb gols de Krankl, Heredia i Zuviría, aquest últim a quatre minuts del final.

Eren els vuitens de final de la Recopa 1978-79, que el conjunt blaugrana conquistaria mesos després en aquella mítica final de Basilea en la qual va guanyar el Fortuna Düsseldorf.

Una cosa similar li va passar al Göteborg set anys després. Els suecs havien derrotat el Barcelona en l'anada de les semifinals de la Copa d'Europa de 1986, a l'estadi Ullevi, en un lamentable partit de l'equip que llavors dirigia Therry Venables.

El 3-0 semblava definitiu, però la del 16 d'abril de 1986 va ser la nit de Pitxi Alonso, que va anotar un triplet en un Camp Nou fins a la bandera (100.000 espectadors) per forçar la pròrroga. El Barça passaria per penals, la mateixa manera en què setmanes després perdria la final de Sevilla contra l'Steaua de Bucarest.

Una altra nit màgica per al barcelonisme va ser la del 29 de setembre de 1993. La Lliga de Campions d'aquella temporada acabava de començar i el Barça estava a punt de caure tot just començar. La culpa, del Dinamo de Kíev ucraïnès, que a l'Estadi de la República li havia donat una repassada en tota regla (3-1) a l'equip de Johan Cruyff.

Aquell partit de tornada, disputat al Camp Nou, és per a molts el millor que se li recorda al Dream Team. El Barcelona va guanyar per 4-1 (Bakero, per dues ocasions, Laudrup i Koeman van fer els gols locals), però va poder fer-ho per un resultat moltíssim més ampli, a tenor del cabal de joc ofensiu i de les oportunitats clares de gol que l'equip va generar durant noranta minuts.

El barcelonisme també recordarà la Lliga de Campions 1999-2000 per la remuntada en els quarts de final contra el Chelsea, que havia vençut per 3-1 a Stamford Bridge en vuit minuts fatídics.

En la tornada, disputada el 18 d'abril de 2000, el Barça de Louis van Gaal va igualar l'eliminatòria (3-1) amb els gols de Rivaldo, Figo i Dani, i va culminar la gesta en la pròrroga amb dos gols més d'un Rivaldo estel·lar i Kluivert (5-1).

No obstant això, una de les remuntades més sublims que ha viscut el Camp Nou no va ser en una nit europea, sinó que s'ha de buscar en els quarts de final de la Copa del Rei de la temporada 1996-97.

Després de recol·lectar un bon resultat en l'anada (2-2), disputada al Calderón, el Barcelona afrontava confiat la tornada a casa. Però aquell 12 de març de 1997 les coses es van torçar inesperadament per als blaugranes quan Pantic, en la primera mitja hora de joc, va marcar tres gols que pràcticament deixaven fora el Barça.

Dos gols de Ronaldo a l'inici de la segona meitat retallaven la diferència per als homes de Bobby Robson, però Pantic, de nou, deixaria un 2-4 pràcticament inabastable a 39 minuts del final. El que va venir després és difícil d'explicar.

Figo i una altra vegada Ronaldo van empatar el partit i Pizzi, que havia entrat com a revulsiu, va portar el deliri de la grada a falta de vuit minuts per al final, signant un 5-4 històric. El Barça acabaria guanyant aquella Copa en derrotar el Betis en la final.