«Ja no trobo a faltar jugar a bàsquet»

Es retira definitivament. Ha estat una decisió molt meditada?

Sí. Fa molt que hi penso. La meva intenció era jugar l’any passat els Jocs Olímpics de Tòquio i retirar-me després, però la covid-19 ho va truncar tot. Ho he tingut clar des que la pandèmia ha arribat a les nostres vides.

Ja va apartar-se del bàsquet durant una temporada. Com va viure aquella època?

No vaig trobar a faltar el bàsquet. Va ser un moment de cansament mental, ja no disfrutava i tant el cos com el cap m’ho demanaven. Ho necessitava.

Aquell pas previ l’ha ajudat a fer el definitiu ara?

La decisió ha estat molt meditada. En el moment que vaig optar per aturar-me un temps, era per saber si realment estava preparada o no per deixar el bàsquet. Vaig veure que em tornava a trobar bé i que em retrobava amb mi mateixa, arribant al punt on volia ser. Vaig tornar a ser feliç. No sempre és fàcil trobar l’estabilitat i crec que mai havia estat tan feliç i tranquil·la amb aquesta pau mental. Ara disfruto de la vida. No tot són flors i violes i el camí ha estat difícil, però ara mateix estic contenta d’haver fet aquest pas enrere amb el bàsquet per deixar de patir.

Aleshores, fa un punt i final al bàsquet per continuar amb el punt i seguit que té amb la moda?

Aquest temps he seguit molt posada en el món de la moda. És una altra de les meves passions i m’ha ajudat. Als Estats Units és molt més difícil, però quan he pogut estar a casa ho he disfrutat. De seguida que van alleugerir les restriccions, vaig estar a la botiga fent col·leccions. Tinc un projecte que m’il·lusiona molt i tinc ganes que tiri endavant.

Fa uns mesos va jugar un partit de pretemporada de la WNBA. Era conscient que s’acomiadava de les pistes?

Era la manera de seguir juntes amb la meva parella (Breanna Stewart, que juga amb Seattle) perquè ella competeix als Estats Units i volia estar al seu costat. Ha estat una de les maneres d’acomiadar-me, tot i que per mi aquests no han estat els meus últims partits. Haver pogut jugar a Girona amb la meva família al costat i poder tornar a compartir pista amb la Sonja (Vasic), la Laia (Palau) i la Núria (Martínez) va ser realment la meva manera d’acomiadar-me.

Què farà a partir d’ara?

M’agradaria estar entre els Estats Units i Girona. Al final, el que vols és estar al costat de la teva parella.

Tenen pendent el casament. L’ocuparan força temps els preparatius...

No hem ni començat amb els preparatius.. Estem a l’expectativa de l’evolució de la pandèmia perquè, per exemple, ara la meva família no podria entrar als Estats Units. Quan celebres un casament o una festa així de grossa, vols que tota la teva gent hi sigui i disfrutar d’una manera normal sense mascareta. Ho tenim en ment i ho començarem a preparar a poc a poc. No tenim pressa per fer-ho.

Poques esportistes parlen amb tanta llibertat i naturalitat de la seva relació amorosa. Li va costar gaire sortir de l’armari?

Sempre ho he portat amb molta naturalitat. És la meva vida i cadascú decideix com viure la seva. Hi haurà persones que ho jutjaran, els agradarà més o menys..., però ningú viurà la meva vida. Al principi, m’amagava una mica pel què diran o que no et facin mal. Ara ja no. Facis el que facis, tothom té alguna cosa a dir. Si estigués amb un noi, també ho farien. A la gent li agrada jutjar i parlar per fer mal als altres. La gent que està al meu costat em coneix, saben que soc feliç i volen el millor per mi.

Malauradament hi ha el cas recent de la mort de Samuel, el mes passat es va celebrar l’orgull... S’ha trobat alguna vegada en una situació compromesa o li han dit alguna cosa per anar agafada de la mà de la seva parella?

No. Per sort, mai he tingut cap tipus de situació així. El que ha passat amb en Samuel és una pena. És odi i s’educa des de petits. Tots som persones i volem viure les nostres vides feliços. Als Estats Units també es nota molt amb el racisme. Tenim el cas de George Floyd o els atacs als asiàtics des que va arribar la Covid-19. Hem de ser més respectuosos, fer la nostra vida i deixar als altres en pau. Estem aquí per disfrutar del camí. Tothom és lliure per viure la seva vida de la manera que vulgui.

Estats Units està a anys llum d’Espanya, respecte a l’homofòbia?

Sí. Espanya va molt enrere encara en aquest aspecte, tot i que als Estats Units hi ha altres aspectes com el racisme que comentava. Evidentment no tothom és així, però cal millorar a tot arreu. Ens ho hem de posar al cap i educar des de petits.

De tota la seva trajectòria com a jugadora, què és el millor que s’emporta?

Hi ha diverses coses. He sigut molt afortunada, podent viure-ho tot com a jugadora de bàsquet. He jugat a la WNBA, Jocs Olímpics, Mundials, Europeus... A més, he pogut guanyar que no és gens fàcil. Els meus pares i la meva germana han seguit al meu costat i ho he pogut celebrar amb ells. És molt important tenir a la família i als amics de tota la vida (va estudiar al Vedruna). Hi ha quatre amigues que sempre hi són, malgrat la distància. També he conegut a la Sonja (Vasic), que s’ha convertit en un pilar a la meva vida i som com cul i merda, i a la meva parella, Breanna Stewart. El bàsquet m’ha donat moltes coses i moltes persones.

Imagino que no va ser fàcil marxar amb 18 anys cap a Salamanca per avançar amb la teva carrera esportiva.

Al principi tenia molta il·lusió per marxar de casa. Era allò que pensa tothom de deixar els pares i que no et controlin. En el moment d’arribar allà, en canvi, vaig tenir un xoc de realitat. No tenia ni la roba neta, ni la casa neta, ni el menjar... Una persona que juga en una Lliga de bàsquet professional ho ha de tenir tot el dia. Havia de menjar bé, recuperar-me bé... Al principi va ser un desastre, tot i que va ser una experiència més per créixer i madurar d’un dia per l’altre.

D’aquí poc comencen els Jocs de Tòquio. Tindrà l’espineta de no ser-hi?

Uns Jocs sempre són uns Jocs. Els viuré aquests d’una manera diferent i estic molt tranquil·la amb la decisió que he pres. Com que no trobo a faltar jugar, tampoc trobaré a faltar els Jocs. Tindré nostàlgia, però sé que amb el coronavirus seran molt diferent dels de Rio.

Què ha significat per a vostè jugar a l’Uni Girona? No sé si el retorn va ser l’etapa més especial, potser...

Van ser etapes diferents. Sempre és bo jugar a casa al costat de la teva família. Quan vaig tornar venia de passar dos anys molt complicats a Rússia i tornar a casa va ser com un alliberament. Em sentia protegida i va servir per tornar a trobar-me. Tenia en ment jugar els Jocs i volia recuperar l’amor pel bàsquet, tornant a ser jo a la pista. Va ser com un procés d’adaptació.