Quins són els motius que li han fet prendre la decisió de deixar el futbol?
Tot comença quan pateixo el trencament de creuats, fa un parell d'anys. Aquest curs havia tornat amb molta il·lusió, però al desembre em vaig tornar a lesionar. A partir d'allà, ni el meu nivell esportiu era el mateix ni mentalment estava capacitada per afrontar la situació. Sentia que constantment corria el risc de trencar-me. I a part, és molt complicat compaginar-ho amb el món laboral.
És clar, perquè una lesió l'obligaria a agafar la baixa i, per tant, a no treballar.
En aquest sentit, la decisió és molt meditada. Perquè segons quina lesió pateixis, mínim has d'estar sis mesos absent a la feina. I econòmicament no em puc permetre estar tant temps fora. Abans, quan estudiava i vivia amb els pares, ni ho pensava; però treballant i sent independent és impossible. És una qüestió de prioritats i segurament si no m'hagués lesionat, continuaria jugant, però el que he viscut m'ha fet obrir els ulls.
Dir adeu costa molt, oi?
La recaiguda del desembre va ser el primer cop que m'ho vaig plantejar, allà vaig pensar si calia seguir o havia d'abandonar. El mateix dia que em vaig fer mal, ho pensava; però en aquell moment no sabia si era una reacció fruit d'estar en calent o perquè estava enfadada amb mi mateixa. Veure com tantes hores de feina invisible no serveixen i la lesió et trasllada novament a un túnel negre... Va ser duríssim. I fins ara ho he anat madurant.
Què va sentir quan va dir-se a vostè mateixa que el futbol s'acabava?
Angoixa, perquè tot i saber que m'ha arribat el moment, el futbol m'ha fet immensament feliç. Tota la meva vida, des dels nou anys, ha anat lligada a aquest esport. I és trist deixar-lo, és molt trist. Sobretot, perquè em queda una espineta lletja. La temporada no ha anat gens bé, ni individualment ni col·lectivament, en què hem acabat perdent la categoria. Sempre m'havia dit que quan no gaudís, plegaria. I així és, ho deixo perquè ja no gaudeixo.
Quan va ser el darrer cop que la pilota li va treure una rialla?
A Figueres, el dia que vaig reaparèixer després d'un any i mig. Allà vaig marcar l'últim gol, era el 5 de setembre del 2020. Va ser l'últim instant de plenitud, perquè he jugat més dies, però amb tensió i nervis, pel fet de jugar-nos la permanència.
Com li agradaria ser recordada?
Desitjo haver deixat una bonica empremta, de veritat. I no parlo a escala futbolística, sinó que em refereixo al fet que he lluitat en defensa de l’esport femení. I ho he fet d’una manera determinada, amb uns valors concrets que s’haurien de tenir en compte. A les noves generacions se’ls ha de dir que fer esport és sa, que si ho proven faran amistats i serà una etapa molt important i necessària a la seva vida. Hem d’avançar en la visibilitat, se’ns ha de valorar molt més. Jo sempre he intentat donar el màxim de mi, entregant-me cap a tota aquella gent que m’ha acompanyat al llarg d’un trajecte que considero preciós.
No només ha jugat al primer equip del Girona durant quatre temporades, també ha entrenat equips del formatiu.
Tenir el primer equip a Nacional ha estat un valor afegit per a les petites, perquè hem intentat fer-los veure que el dia de demà poden jugar amb l’escut del Girona en categories, com a mínim, semiprofessionals. O qui sap, potser d’aquí a uns anys es puja i el club es professionalitza. Les nenes han de tenir oportunitats.
Aquí entren els valors dels quals abans parlàvem.
Exacte, sobretot la constància. Això s’ha de treballar cada dia, sense descans. Les petites han de tenir exemples i a partir d’aquí, ja decidiran si el volen seguir o no el volen seguir. Però han de tenir l’oportunitat de decidir. I el mirall pot ser bo o pot ser dolent, eh. Perquè en tenim de tots els colors, malgrat que sempre he sentit la responsabilitat de ser l’exemple bo: volia que tots els ulls que em miressin trobessin coses positives per emmirallar-se.
Com valora la feina que està fent el Girona, respecte a l’esport femení?
Per mi, formar part d’aquest club ha sigut una experiència inoblidable. És evident que conservo records bonics de tots els equips pels quals he passat, com l’Estartit. Però al Girona he après uns conceptes futbolístics que desconeixia i vivències personals molt enriquidores. Hem fet actes amb els futbolistes del primer equip masculí; hem estat a prop de l’equip Genuine, que ens ha ensenyat moltes coses.
En moments així, en qui pensa? A qui vol agrair-li res?
No em vull deixar a ningú, així que ho faré en general. A la meva gent, la gent que mai m’ha fallat, la gent amb la qual he compartit tot el camí. I al Girona per les oportunitats que ens ha donat. Però m’agradaria acabar amb un missatge. Els vull dir que continuïn incrementant l’aposta per les nenes. Sempre es pot fer més, i segur que a llarg termini hi haurà recompensa.
