Spotify i la banda sonora del Barça

‘Viva la vida’, de Coldplay

«‘That was when I ruled the world’» («Això va ser quan vaig governar el món»). Cap culer pot escoltar aquesta cançó sense que li vinguin immediatament a la ment les imatges del sextet. Pep Guardiola la posava repetidament al vestidor i a l’autobús fins que va demanar que la punxessin també per la megafonia del Camp Nou en els vuitens de la Champions. La cosa va sortir bé i des d’aleshores la veu de Chris Martin va acompanyar una temporada en què el Barça va ser el rei del món. L’any següent, el ‘Human’ dels Killers va ser la banda sonora oficial de la Lliga dels 99 punts.

‘Copa, Lliga i Champions’, del ‘Crackòvia’

L’altre ‘superhit’ del primer any de Guardiola va ser la cançó profètica del programa d’humor blaugrana de TV-3. El que potser molts desconeixen és que els compositors d’aquella cançó van ser els Òscars, Andreu i Dalmau. Aquest últim explicava que si van encertar fins i tot l’ordre dels títols va ser pel seu desconeixement futbolístic. «Segurament alguna persona que hi entengui de futbol no l’hauria escrit així, l’ordre més lògic era lliga, copa i Champions, perquè aquell any el Barça estava molt per sobre dels rivals; semblava més clar que el primer títol que podia guanyar era la lliga». Però la primera a caure va ser la Copa, i la resta ja és història.

‘Corrandes de la parella estable’, de Manel

Vinga, tercera i última oda a l’era guardiolista. El 2010 se li acabava contracte i rebia contínuament supliques culers perquè renovés. Fins i tot en els concerts. El dia del seu aniversari va assistir al concert de Manel al Palau de la Música. Quan va sonar ‘Corrandes de la parella estable’, el grup va convidar alguns fans a improvisar un parellde d’estrofes. «Només volem una cosa, que el Guardiola renovi» va cantar una parella, aclamat per la banda i tota la sala. Al final va acceptar estendre el seu contracte un any, l’únic que va estar sota el mandat de Sandro Rosell.

‘Botifarra de pagès’, de La Trinca

Abans de crear el Dream Team, Johan Cruyff havia posat el 1974 fi a la fam de títols més llarga de la història del Barça. Per això, La Trinca no va dubtar a dedicar-li una cançó entonant a ritme de sardana el cognom «Cruyff, Cruyff, Cruyff». «Catorze anys de passar gana, catorze anys d'anar fent figa, potser si que eren molt anys, catorze anys sense una lliga», entonaven abans de recordar el 0-5 al Bernabéu («sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol»). La «botifarra de pagès» simbòlica no era només al gran rival, sinó a un franquisme que, després de la mort aquella temporada del dictador, feia també olor de mort.

‘Aquest any, sí’, de Dream Team

Sis anys de sequera bé valen un rap. El 1991, després de conquistar la primera Lliga de la dinastia cruyffista, sis dels membres es van llançar a cantar, literalment, la victòria. Sota el nom artístic de ‘Dream Team’, Alexanco, José Mari Bakero, Txiki Begiristain, Eusebio, Ronald Koeman i Michael Laudrup van cantar ‘Aquest any sí’. Seguien així l’estela de l’‘Anfield rap’ dels jugadors del Liverpool, que havia arribat a estar en el número 3 de la llista de ‘singles’ britànica. La versió blaugrana no va arribar tan amunt i segurament no hauria tingut el vot del jurat del Benidorm Fest, però es va guanyar el vot del públic culer. Igual que havia passat amb ‘Azul y grana’, la cançó que va gravar a cor la plantilla barcelonista el 1974.