Com van celebrar un triomf tan destacat com el de dimarts?
Amb molta eufòria! Va ser una victòria molt important. Perquè la necessitàvem, veníem de les derrotes de Saragossa i Bèlgica, i d’un triomf poc brillant a Canàries, i ens feia molta falta un triomf així, a casa, davant l’afició, i a més, contra el campió d’Europa. Ens serveix per esvair dubtes. La clau era tornar a ser nosaltres mateixes, perquè els partits que vam perdre els vam perdre per això, per no ser nosaltres. La clau, primer, és la defensa. Quan estem amb intensitat i agressivitat en defensa tot és una mica més fàcil en atac. Això ens havia faltat i quan ho vam recuperar, vam tornar a guanyar.
Va arribar a Girona el 2019, està perfectament adaptada?
Si, és la meva quarta temporada aquí, vaig arribar el 2019. Hi estic molt bé. M’agrada la vida que porto amb el bàsquet i els estudis. Abans vivia amb companys francesos de la universitat, ara visc sola. Combino el bàsquet amb els estudis de fisioteràpia que faig a Salt.
Mai se’n penedirà d’haver enviat aquell correu, demanant si podia jugar aprofitant que venia a estudiar a Girona.
Sabia que volia venir a jugar a Espanya perquè el joc d’aquí i la cultura que hi ha de bàsquet m’agrada molt, i amb els estudis de fisioteràpia que volia fer, a Girona ho tenia tot. He pogut tirar-ho tot endavant. Aquell correu em va donar l‘opció de poder ser ara jugadora professional. Estava segura de les meves capacitats. També vaig enviar vídeos meus de quan jugava a Toulouse. Em va respondre Carles Surís, que era el coordinador del GEiEG Uni, vam concretar la meva arribada, uns entrenaments, i el meu fitxatge per l’equip de Lliga Femenina 2.
I els estudis de fisioteràpia, els ha acabat?
Ara estic al darrer any. Com que consto com a esportista d’alt nivell, el podré fer en un any i mig, per així acabar els estudis i les pràctiques. Estic contenta també perquè he pogut combinar les dues coses.
Tenia clar que també volia donar prioritat als estudis?
A Toulouse, abans de venir a Girona, estava en un centre de formació, una cosa semblant al Segle XXI, amb entrenaments al matí i classe a la tarda. Tot era per combinar esport i estudis. Sempre ha sigut important per a mi tenir un doble projecte, seguir amb els estudis per si passa alguna cosa en el bàsquet. Perquè el bàsquet també és molt important per a mi. No he vingut a Girona només per estudiar fisioteràpia, també vull ser jugadora d’elit., Sempre he tingut això en ment, no deixar mai els estudis però tampoc deixar mai el bàsquet.
Quan a l’estiu li proposen ser del primer equip temia no jugar o estava segura de si mateixa?
M’ho va oferir Pere Puig. Vaig estar molt contenta. Quan et ve una oferta així és un somni que es converteix en realitat. Venia d’entrenar dos anys ja amb el primer equip, i ja hi havia debutat, però era l’opció de ser professional.
Com s’ho havia imaginat? Li va millor del que s’esperava?
M’havia imaginat tantes coses! Sabia que seria difícil perquè vinc de Lliga 2 i el salt a la Lliga Endesa és molt gran. D’entrada al cap només hi tenia treballar, treballar i treballar, i donar-ho tot a cada entrenament per intentar guanyar-me la confiança de les companyes i de l’entrenador. Pas a Pas. Contra Sopron vaig jugar 18 minuts, i a l’Eurolliga, una cosa que l’any passat no m’ho hauria ni imaginat.
Qui l’anima en els mals moments?
La meva família sempre ha estat al meu costat. A casa hi ha tradició de bàsquet, la meva mare havia sigut jugadora i les meves tietes també. En saben i hi puc parlar. La meva mare no va poder veure el partit contra el Sopron perquè treballava. I a mitjanit, quan sortia de Fontajau, ens vam trucar i li vaig dir «mama, no et pots perdre el partit, he jugat 18 minuts». Ella estava tan contenta que em va dir que no se n’aniria a dormir sense veure’l.
Se sent ja una jugadora professional?
És una bona pregunta. És el meu primer any amb contracte professional... i sí que m’hi sento, no puc dir que no, però crec que també tinc moltes coses per demostrar encara i he de treballar per ser encara més professional.
Com es definiria com a jugadora?
Elèctrica és una paraula que m’agrada. Així em van definir quan vaig arribar a Girona i em sembla que m’escau. La Laia Palau, com és obvi, és un dels meus referents. També Sue Bird o Céline Dumerc, però havent compartit equip amb ella, trio la Laia.
Recorda els seus debuts en Lliga i Eurolliga?
I tant! Amb Alfred Julbe d’entrenador, la temporada passada vaig debutar a l’Eurolliga jugant dos minuts a la pista del Fenerbahçe. A Espanya vaig debutar a la Supercopa, i després en el primer partit de lliga del curs passat contra València. Vaig fer 5 punts.
