Cada paraula té la seva història, la seva riquesa i la seva identitat. Hi ha una ciència -la Filologia- que és l'estudi amorós de les paraules, el descobriment del seu sentit. Discernir és una vella paraula llatina que vol dir separar, distingir, fer una tria. Ciceró parla de discernir el que és vertader del que és fals. Sembla que aquesta capacitat de discernir pateix d'una desacceleració, com diuen avui els economistes. El devessall de notícies fa més difícil la tasca de destriar-les i de sotmetre-les a una valoració. Tenim tendència a empassar-nos-ho tot. Els audiovisuals arraconen la Filologia. Les Humanitats i la Filosofia són més cerebrals que digitals. I ara vivim digitalment. La notícia política tampoc ens té acostumats a la claredat per poder discernir. Costa de saber què pensen els polítics i sovint l'amor a la paraula ha quedat suplantat per l'estratègia. La lectura del paper imprès continua tenint un avantatge: és que hi gent que se'ls paga per pensar. Com a corredors de fons, la seva llarga introspecció intel·lectual els permet ajudar a discernir. El seu rol en la societat és important, si ells mateixos saben discernir amb objectivitat. És normal que una cultura muntada sobre la notícia sense discernir sigui una cultura relativista. Tot és notícia. No hi ha punt de referència per prendre-li la mida. Els estudis d'Humanitats tenen poca requesta en les universitats. Mireu els sous dels graduats recents de la branca de ciències i de lletres. Es guanya més reparant un ordinador que traduint els clàssics. La metafísica no té mercat. A més, un fort corrent laïcista sectari exclou de la universitat la Teologia, i de l'escola, la religió. Així ens va: tenim dificultats per discernir.
