18 de novembre de 2017
18.11.2017

La lliçó del silenci

18.11.2017 | 02:28

Costa molt fer callar els homes. Homes i dones, s'entén. Ja sé que la «paraula humana» és un misteri. Ja sé que la mentida és l'expressió normal de l'orgull. Un dels problemes més importants de la relació humana és controlar la paraula. Me'n parlava un amic que havia estat internat en un centre sanitari una setmaneta. Una setmana en què em deia que havia cedit la paraula a tots els tècnics i les tècniques del món sanitari. La malaltia dona la paraula als altres. Ens treu la paraula perquè aquesta no és prou útil per programar una curació. Però aquest silenci també és fecund.

L'home es va convencent que el seu poder és petit, curt, fictici. Hom s'adona que el món segueix el seu tarannà, encara que un ésser perdi la paraula. S'allarga el temps sense necessitat d'un mateix. El meu amic em deia que, al sortir del centre sanitari, trobava el món canviat.

Avui dia, la política és tan fugaç que sembla que si deixes uns dies sense llegir els diaris, perds el fil. Però també em confirmava que és possible que la paraula esdevingui interior, que és més fàcil dialogar amb Déu que amb els homes, quan el cos s'afebleix. Que la Creu té un sentit, que el triomf participa del dolor, que l'home té l'oportunitat de ser més realista, més humil, més útil.

Això només s'explica pel misteri de la Redempció. Per l'amor infinit de Déu, que va triar el camí de Creu per nosaltres i ens en reserva un bocí, petit, per dur-lo Ell a coll. En el silenci i la decisió del cor hi ha l'amor. La fe creix en la pregària. El Senyor no s'aparta del que està malalt.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema