ls que fa tres anys vam assistir a l'estrena de Terra baixa i Lluís Homar esperàvem la mateixa agradable sorpresa per a una obra que té el mateix protagonista i el mateix director, i que també en aquesta ocasió parteix de la reinterpretació en clau contemporània d'un clàssic més que revisitat. Però no va ser així. La sensació a la sortida era, més que de decepció, de fredor.

Amb la seva presència contundent, Lluís Homar atrau com un imant l'atenció de l'espectador. Amb aquella capacitat de projecció de la veu, té la platea i el galliner guanyats. I, sí, va ser tot un plaer assistir al prodigi de recitació incansable d'una obra densa de text que ell converteix en fàcil.

També era agradable una escenografia i una vestimenta inspirades en la blancor del món de l'esgrima, i fins i tot el treball d'il·luminació. Però alguna cosa impedeix que el conjunt actoral aconsegueixi tenir plena vida i pugui transmetre la particupar lectura que el dramaturg i director Pau Miró fa d'aquest Cyrano.

L'espectacle arrenca somriures en les escenes més populars del nas prominent del nostre il·lustrat mosqueter francès, però la introducció d'una poètica de la fragilitat no acaba de concretar-se en un missatge clar i l'espectador surt desconcertat. Hem vist un gran clàssic amb un missatge afegit que no hem acabat de copsar. I no sabem ben bé què se'ns escapa.