Un retall de conversa, a la vorera d'un carrer d'una ciutat petita. «Tu i el teu germà, què tal?» «Ui!, fa temps que no ens parlem». Silenci. «Què vol dir: no ens parlem?» Continua el silenci, però s'experimenta la sensació que no existeix. No és real, no m'interessa, cadascú va pel seu camí. La relació s'ha fos. La paraula és buida, és, com deien ja en el segle XIV els nominalistes, , «flatus vocis», pur so de veu.
Aquesta és una manifestació de deshumanització profunda: la gent no es parla perquè considera que no existeix. Es pot viure enmig d'un món hipercomunicat i no tenir cap relació. Incomunicat. La incomunicació és la prova més definitiva del desamor. No m'interessa. No és objecte de la meva atenció. Quan en un país els ciutadans viuen junts en la incomunicació, hi ha malestar. Quan es dona en una família o en un lloc de treball, aquesta influeix en els sentiments i el comportament de les persones.
Però l'avaria més brutal de la nostra relació és quan l'home deixa de parlar amb Déu. No es tracta d'una rutina mecànica d'oracions distretes. Déu és el gran Dialogador. Déu sempre escolta i respon. És l'obertura infinita sobre l'univers. El món està ple de telescopis per contemplar el seu museu.
El nostre estiu és rutilant, el cos es relaxa en una natura que no és obra nostra. No és la ciència la que relaxa, és el que la ciència va descobrint a poc a poc. El do de Déu. Però la relació de l'ésser humà amb Déu és més que una contemplació de museu universal. És l'ésser infinit de Déu, la bellesa i la força del seu Amor.
La realitat més objectiva és Déu que estima, Déu que t'estima i que espera que vulguis mantenir un diàleg amb Ell, un diàleg d'amor transformador de la teva vida. L'Encarnació és l'aventura divina del seu Amor. Ara, ja pots parlar, de tu a tu, i sentir que Ell ens passa el braç per l'espatlla i ens diu, malgrat les nostres bogeries, en veu baixa: «Si coneguessis el do de Déu...»
