Els gironins, sobretot els empordanesos, som gent feta a les tramuntanades. La frontera és una porta oberta de bat a bat. La ventada de les idees deixa pòsit. En aquest últim maig s'ha commemorat la revolució postmoderna del Maig del 68. Només queden en el record uns breus apunts. Però apunts que sacsegen el pensament i la història de moltes vides. Les idees podien ser pròpies d'una revolució estudiantil i també social. A Girona es vivia la digestió de pensaments contradictoris. El Concili -aquest concili del qual encara no hem tret tota la riquesa per revitalitzar el món- tenia interpretacions diverses. El populisme llibertari de la revolució de Nanterre s'imposava com una moda imperativa. Els especialistes de l'estudi del Maig del 68 afirmen que el moviment es va nodrir del pensament de Marx, Nietzsche i Freud. Recordo que es llegia molt Marcuse. Les idees filosòfiques d'aquests pensadors varen marcar el món gironí com una tramuntana «justa», com demanava el poeta empordanès, Fages de Climent. Aquesta va «espolsar el blat» abans de la collita. L'impacte fou tan potent com el d'una moda. Quasi avergonyia no estar-hi d'acord. A la fe de molta gent li va faltar la claredat del pensament real de la teologia, li va sobrar la propaganda de fer-se dir «carca» quan no es pensava igual. També fallava el vigor eclesial d'una fe que, de vegades, semblava apuntalar-se sobre anècdotes d'un clericalisme fora de les perspectives reals de l'Evangeli viscut com una vivència i un ideal d'amor. José María Carabante, autor del petit llibre Mayo del 68, parla, malgrat tot, de «brechas esperanzadoras» en el món actual. La recerca de la pròpia identitat, l'intens contacte entre cultures diferents, poden unir-se en el trobament de la veritat.
