És un text bíblic que perpetua un pensament a través de la Història. Si voleu, us explicaré com se m'ha ocorregut el títol perquè, encara que no ho sembli, té pinzellades còsmiques. És molt senzill. El primer divendres de setembre, a la residència geriàtrica Les Vetes de Salt -sempre farà olor de fils i vetes- se celebrava un final d'una experiència poc comuna: la festa d'un Casalet que durant l'estiu ha tingut lloc al mateix centre geriàtric.
Els fills petits i no tan petits de les treballadores, sota la direcció d'una mestra vocacionada, han viscut el seu casal d'estiu en el mateix local amb una majoria d'octogenaris i de nonagenaris , amb un cert ordre natural, però amb l'oportunitat d'ensopegar amb una cadira de rodes com amb una vaileta pintant bocaterrosa, o un nen que trobava petit l'espai de la sala polivalent.
A l'hora de dinar, la naturalitat era d'un restaurant familiar. De fet, no hi havia criatures sense avis ni avis sense nets. Com a casa, vaja! Però el divendres passat, l'equip infantil ens va sorprendre amb un espectacle que el món de l'infermeria hauria recomanat com un estimulant potent i relaxant alhora. L'espectacle estava preparat. Els actors eren les criatures, que se sentien com a la cuina de casa seva. Les mares i els familiars anaven atapeint el teatre, que el era el jardí de la Residència. Els jocs, els haurien de repetir pels usuaris de la Casa. La música del conjunt -guitarra, saxo, bateria, cants...-, tot s'emportava el públic com una tramuntanada d'alegria. L'olor de la xocolata amansia el menys llaminer. No he citat cap nom. No hi havia noms. Eren persones d'una escala familiar. Enmig de l'aldarull meravellós de la tarda, apareixia en aquesta arrancada d'humanisme i de fe, l'esquema filosòfic de tota geriatria: la grandesa i la bellesa de la família, retrobada, una tarda d'estiu, en una residència que només pretén això: fer família. De generació en generació, com diu la Mare de Déu a la seva cosina Elisabet. I amb un gran somriure.
