L'estiu és el d'aquest any: és dur, implacable, vencedor. Sol fer vent. Però és un vent calent, com els fogons d'una cuina. Una calor que embafa, que fa tornar a casa.
Nits tropicals. I torns de vacances a les empreses i serpents d'estiu a les autopistes, i com sempre, com si fos una quota de pagament, com una imprescindible necessitat matemàtica, la quota de morts.
El preu mecànic d'una massa que es mou. Però són vacances. Un cos, uns múscols i un cervell, a qualsevol nivell, que porta el desgast de dotze mesos de treball, necessita relaxar-se. Però, «fer vacances» és, en gran part, una assignatura pendent.
Però de vegades penso que molta gent que fa vacances, que les ha de fer tothom, no està preparada per fer-les traient-ne millor partit. Sant Tomàs d'Aquino fa un anàlisi del gran tema de la felicitat. Podríem treure'n conclusions per organitzar-nos en temps de vacances.
La felicitat de l'home no pot estar en les riqueses naturals, tampoc en els diners, segons Tomàs d'Aquino, no tenen raó de fi últim. No són allò per el que l'home ha estat fet. No omplen el desig profund de les aspiracions humanes.
Per tant, és impossible que la felicitat, que és el fi últim de l'home, estigui en les riqueses. Ni en els honors, continua el teòleg, perquè són deliqüescents. Els plaers materials són profundament passatgers.
El llibre del Proverbis -i el cita l 'Aquinense- diu: «Tot l'or del món, en comparació amb la saviesa, no és més que sorra». És cert el que diu el nostre Sant: «La felicitat perfecta, que consisteix en la visió de Déu, no requereix cap d'aquests béns».
Malgrat tot, és just que els que no puguin fer vacances en facin. Que participin dels petits goigs humans, que ajuden que el cap reposi i el cor recomenci a trobar camins de pau.
