Dimecres celebrem la Diada Nacional de Catalunya, dia de festa, però també jornada de reflexió sobre la nostra actitud en relació amb Catalunya, els catalans, els altres ciutadans d'Espanya i també amb el poble global que és la humanitat.
En converses amb persones diverses, quan parles d'estimar Catalunya et recorden que als cristians sobretot ens cal estimar tothom i no reduir l'actitud a un territori determinat. A més, afegeixen que l'Església és catòlica, universal. I tenen tota la raó. Tanmateix, hom se sent ciutadà del món sempre des d'un lloc determinat pel seu naixement, creixement o vida. És des la pròpia identitat, unida a unes persones, a una terra, a una història, a una cultura, a una configuració social, a una religió... que la persona s'obre als altres, als més propers i als més llunyans. La pregunta que ens cal respondre és com estimem Catalunya en aquest moment històric, des de l'experiència de la història més llunyana, la més propera i pensant en el futur.
Pregar per Catalunya
Per a nosaltres cristians, és important pregar per Catalunya. I pregar ens exigeix demanar que els ciutadans gaudeixin sobretot de les peticions del Parenostre. Però també ens cal suplicar intel·ligència i voluntat per assumir la nostra responsabilitat.
Hem de ser conscients que amb el nostre treball professional contribuïm al bé comú i al benestar propi i de la resta de ciutadans.
Tractem bé tota persona: a les persones més properes i a les més allunyades de nosaltres a causa de les seves opcions, ideologia... En tots els nivells de la nostra relació -familiar, veïnal o social- no hem de respondre a les desqualificacions amb més desqualificacions. Cal valorar la pluralitat mantenint el respecte mutu. Ens cal preservar la convivència sabent que la diferència és un patrimoni col·lectiu. Hem de saber construir ponts de «comunió», exigència fonamental per a nosaltres cristians.
[...] (extret del Full Parroquial).
