Feia més de tres mesos que no «parlava» a través del Diari de Girona. Escriure és una forma original de parlar. I he de dir que en tenia ganes. El que passa és que, encara que hagin quedat moltes coses amuntegades per escriure, em sento obligat a tractar del coronavirus.

Ha estat gros, massa gros. Continua causant dolor. Tenir present aquesta pandèmia no és solament conèixer la pandèmia. És descobrir-nos més profundament a cadascun de nosaltres, sols i confinats. També és descobrir els conglomerats humans: els polítics, el diner, tan sensible a qualsevol desequilibri, sempre amb tanta por, l'home i la dona i els fills confinats, la capacitat de ser cruel, i de morir per generositat.

Cosmo-virus. És curiosa la paraula i també la seva etimologia, si no m'equivoco. «Cosmos» és una paraula grega magnífica. Significa ordre, l'ordre com a estructura de l'univers. Per això, el «cosmos» és la meravella d'un món que reflecteix aquest ordre de la creació que enlluerna la petitesa humana i que l'encanta. Quan diem «cosmos», comencem bé. El que passa és que la paraula següent amb la qual forma unitat és explosiva: «virus», que en llatí significa «metzina». El cosmos, la totalitat, emmetzinada. És una lluita contra l'ordre del cosmos. I, per tant, significa «destrucció» del cosmos. Combat contra la persona.

A mi em sembla que l'atac del virus i el seu procés ens humilia a tots. Els nostres savis han experimentat els seus límits. Els vaixells de guerra i els avions de combat s'han quedat com joguets sobre la sorra. Segurament que tots hem vist l'embranzida de l'amor.

El món sanitari ha portat un gran combat. L'Església i moltes institucions han atès víctimes de molts «virus» de la injustícia i el desamor. Retornem a l'inici del cosmos: un ordre d'Amor que ens convida a posar Amor allà on els homes posem metzina.