mb «R» de rumiar. En una residència de gent gran es rumia. Rumiar és donar voltes a la imaginació o al pensament. Les persones grans tenen una tele immòbil que és la capçalera del seu llit, ple de fotos que, per a elles, respiren. Quan no es té massa gana, van mastegant lentament, tarden a empassar-se el menjar. Aquesta és una reacció espontània, però la «R» de rumiar, a Les Vetes, que és la que jo conec, és molt rica.
La gent rumia coses interessants, per molts motius, però també perquè la residència ajuda a veure perspectives molt interessants. La gent es coneix més. El temps de conversa és llarg. A poc a poc s'està creant una nova amistat. Les persones que es consideren amb dificultats per expressar-se ho fan més fàcilment amb les auxiliars, que les coneixen a fons. Cap president és tan incapaç com per no entendre mai res. Un diàleg fàcil és el del somriure. Hi ha paraules que arranquen expressions no corrents. Una paraula pot suscitar tot un record i donar senyal que s'ha entès una mica.
Fa pocs dies, un amic meu que no parla, després de refer-li un tros de biografia, va dir-me: «Gràcies!». Una senyora gran i immòbil com un tronc d'arbre, que no es mou gaire bé gens, va fer un petó a uns rosaris que li regalaven. El diàleg el suscita el que estima. De vegades, sense dir res. Molts avis besen un petit Crist de butxaca que se'ls presenta. Una residència serà sempre un lloc de diàleg, encara que sigui taral·lejant una havanera. La capacitat de diàleg va més enllà de la llengua. A les Vetes voldríem descobrir la gran lliçó de la dignitat humana i de la nostra condició meravellosa i veritable de fills de Déu.
