Guillem Roma promet «música , amor i alegria» i portarà aquests bons propòsits el dia 20 de juny a Girona, en el marc del Festimams, al pati de la Casa de Cultura. Hi presentarà «Kiribati», el seu quart àlbum d’estudi, inspirat en l’arxipèlag d’illes del Pacífic del mateix nom que un dia, a través d’un documental, va descobrir que en pocs anys quedaran enfonsades pel mar a causa del canvi climàtic.

Com hi arriba a Kiribati un músic de Manlleu?

Vaig veure un documental a la televisió que explicava la situació d’aquestes illes paradisíaques que quedaran enfonsades pel canvi climàtic d’aquí a pocs anys. Em va semblar súper simbòlic, perquè d’entrada donen la imatge de vacances, palmeres, felicitat... aquesta energia hi és al disc, però, d’altra banda, és un toc d’alerta el que passarà allà. Se suposa que som l’espècie més intel·ligent però, en canvi, ens carreguem el planeta que ens dona vida.

Les seves cançons proclamen que necessitem un canvi si ens estimem aquest món. Però quin?

Un canvi tan radical que costa resumir-lo. En el disc hi ha algunes receptes, no fer tant, començant per aquí, ja faríem molt. Té a veure amb consumir menys, estar pendent d’un i no dels altres, trobar temps per sentir i escoltar... No fer tant, la primera cançó del disc, és aquesta la filosofia. Dir-nos «ei tranqui, agafem-nos-ho amb calma, podem disfrutar, no cal que estiguem treballant tota l’estona».

Se sent petit, tal com canta en una cançó?

Hi ha un punt que amb el sistema de vida que tenim muntat no podem controlar les conseqüències. L’onada ens sobrepassa. I és això el que produeix la sensació de sentir-se petit. Al final no som res, la pols que quedarà després, i està bé recordar-ho de tant en tant.

Al disc hi col·labora Sílvia Pérez Cruz. Paraules majors.

Per a mi va ser un regal. És un referent. Una artista que ha obert molts camins. Una mica per la meva música, i com que el tema, La profecía, és un bolero/havanera, li interessava molt. Sense que ens coneguéssim gaire va escoltar la cançó, li va encantar i va acceptar cantar-la amb mi. Ha quedat una cosa preciosa.

De què viuen els músics durant una pandèmia?

D’una banda, de saber viure de les coses petites. No hi ha concerts, hem hagut d’estar a casa, i hem redescobert les coses petites amb la família i els amics. I també es viu dels estalvis, és clar. És tot una suma d’aquestes combinacions. Ha tocat reduir el camp d’acció.

Vostè ha viscut a Mèxic i a Cuba, i aquesta influència és a la seva música. S’hi està millor allà que aquí?

Es viu diferent. No diria que millor. Hi ha algunes coses que m’emporto d’allà com a aprenentatge que aquí ens falten, com ara un punt de passió per la manera de viure intensament. Això es nota quan canten. Si et deixa la parella, vas a la plaça Garibaldi amb els mariatxis i cantes. Tenen certament una manera de sentir i viure la vida més intensa que la nostra.

Què li ha servit més, la música o la carrera de Comunicació Audiovisual?

La veritat, molt més la música. La sento molt més lligada a la importància vital del meu dia a dia. Ser músic és gairebé una manera de viure, en el camp emocional i laboral. Ara, la formació acadèmica en Comunicació ha sigut un magnífic complement a la meva feina de músic, complementant també el projecte musical, perquè m’ha donat l’oportunitat de dotar la meva música en el camp audiovisual. Les fotos, els videoclips, me’ls he fet gairebé tots jo i això ajuda que tot tingui un segell d’autor i una marca de la casa.

Una marca de la casa, però difícil de catalogar en un estil...

La música té moltes capes de significat, i en el meu cas això també passa, és així. Entra fàcil però són cançons amb missatge. La gent que em coneix i segueix ja sap una mica el meu univers. He rebut moltes influències diferents, una mica de tot. Al nou disc hi ha molt present Mèxic i Cuba, que, en general, també són molt presents a la meva música. Hi ha una identitat cultural molt forta que s’ha anat filtrant a les meves cançons. Hi ha també un punt tropical, pont entre el Mediterrani i el Carib.