En arribar a la Ciutat de Mèxic, l’antiga Tenochtitlan dels mexiques, tot just era un sac d’ossos. Havia salvat la vida en més d’una dotzena d’ocasions. Havia menjat carn humana, la dels seus companys, per seguir trepitjant la terra sota els seus peus. També, la seva ombra havia travessat deserts, lluitat contra estranyes bèsties amb la pell de ferro, com cavallers castellans abans de la batalla. Tot l’imaginable va ser fet per tal de seguir en el món dels vius. Va resar sota la pluja a Déu i als sants, i fins a les divinitats dels indis carancagües. Per això es va llençar a terra, plorant, davant el palau del Governador a la Ciutat de Mèxic, envoltada de llacs i volcans, a la capital de la Nova Espanya, i va parlar als governants i altres homes que es van acostar a escoltar-ho de les set ciutats d’or que es trobaven al nord de la Florida.
Alvar Núñez Cabeza de Vaca ja s’havia convertit en una llegenda viva. Se li havia perdut la pista durant vuit anys. Tothom el donava per mort, com a la resta dels 600 integrants de l’expedició comandada per Pánfilo de Narváez. Els vaixells es van dirigir cap a Florida, després de fer escala a Santo Domingo i a Santiago de Cuba. A la ciutat portenya va ser l’última vegada que els van veure. Diuen que un huracà va arrossegar els vaixells fins a fer-los a miques davant de la badia de Tampa. Mai havien presenciat tal demostració de la natura. El cel queia i els vents llançaven les estelles de la fusta com a metralla. Van sobreviure alguns, convertits en nàufrags, però la rebuda pels indis no va ser gens encoratjadora.
No ho sabien, però havien arribat a un territori de proporcions infinites, amb paisatges que canviaven de forma depenent de la posició del sol i el clima proporcionava mesos i mesos de pluja i estacions d’un sol abrasador. Van decidir llavors prendre rumb al nord, esquivant les tribus índies que els rebien amb fletxes. Van arribar al riu Withlacoochee i van trobar tribus que conreaven el blat de moro. Els van esclavitzar i es van menjar tota la collita de l’any. Eren centenars de nàufrags sense més destí que la supervivència. Quan es va acabar el blat de moro, van començar amb els cavalls que havien sobreviscut a les tempestes. El primer va ser el de l’oficial Juan Velázquez, que havia mort ofegat en un riu. Aquella terra pertanyia als indis timicues i, per evitar més enfrontaments, els espanyols es van endinsar en les terres dels apalatxes.
La seva situació no va millorar. Els apalatxes eren tribus guerreres que tenien molta perícia amb l’arc. Impregnaven les seves fletxes de certs líquids verinosos. Quan la punta de fusta fregava la pell dels espanyols, amb uns minuts n’hi havia prou per deixar-los sense respiració. La mort no trigava a aguaitar. Cada vegada més assetjats, l’expedició va decidir construir embarcacions i costejar aquell golf immens que cap europeu havia recorregut mai.
Però els que pateixen un naufragi mai estan fora de perill de tornar a caure en la mateixa condemna. Va ser a la desembocadura del Mississipí on el vaixell de Pánfilo de Narváez va encallar, ofegant-se tots els seus tripulants. El grup es reduïa a cada pas i Cabeza de Vaca s’havia agafat a la vida amb una força sorprenent.
Quan van arribar al territori dels aute, les epidèmies i la fam havien desolat el campament espanyol. El menor dels problemes eren els indis i les seves visites nocturnes. L’expedició girava a l’oest cap a Galveston. Van creuar el riu Colorado, tan gran en la seva desembocadura com un mar, i el Rio Grande. Al sud del que avui és l’estat de Texas hi van passar quatre anys. Van menjar arrels de plantes en les èpoques de sequera i van beure l’aigua de la pluja quan van travessar els enormes deserts de cactus. De tant en tant, van trobar tribus d’indis que els rebien amb la intenció de matar-los. No era la primera vegada que havien sentit llegendes sobre pràctica del canibalisme. Al nord-oest de Mèxic, es van fer passar per curanderos per menjar i dormir en una barraca de canyes i fulles seques. Van caçar bisons al costat de pobles pacífics. Vuit anys després, seguint el curs del riu Sinaloa, van arribar a les rodalies de l’assentament espanyol de Culiacán. Els van rebre com si estiguessin veient a fantasmes. No quedava d’ells ni una mica de pell jove. Més aviat, aquella superfície rugosa havia adquirit el tacte de la fusta vella.
Alvar Núñez Cabeza de Vaca va sobreviure a la mort, encarnada en diferents maneres i en diversos dies. Va recollir el seu testimoni en els seus diaris, anomenat Naufragios, un manual de supervivència en uns temps tan durs com apassionants. Havia sentit parlar els indis de set ciutats d’or. Els espanyols que van sentir el seu relat aviat van deixar d’interessar-se pels seus pesars, pels centenars de morts en el camí (més de 4.000 quilòmetres de ruta) i només van atendre l’or que prometien els indis. Cabeza de Vaca, que havia ressuscitat, es va conformar amb el daurat del foc a les cuines i la riquesa d’un llit sota sostre.
Va viure i va explicar el seu viatge. Avui ningú sap d’ell a Florida, ni a Geòrgia, ni a Alabama, ni a Mississipí, ni a Louisiana. Ni tan sols a Texas o a Nou Mèxic. Un nom exòtic, com a molt. Però va ser el primer europeu a recórrer les bondats i misèries de tots aquests territoris.
