Havia sentit a parlar de la canyella. Boscos sencers d’aquesta espècie que convertiria tots els sopars d’Europa en una exquisidesa i a ell en un home ric. També li havien arribat rumors d’una ciutat feta d’or. El Dorado, en deien. Ja havien enviat expedicions a l’interior de la selva. No s’havia tornat a saber res d’aquells pobres il·lusos encegats per la cobdícia. Però ell era més intel·ligent que ells i res li passava per alt. Havia nascut a Trujillo, a pocs metres de la casa dels Pizarro, aquells germans que anaven pel Nou Món conquistant terres, sotmetent indis i descobrint mars immensos.
Amb aquest propòsit es va embarcar Orellana. Mai havia vist el mar. Mai havia anat en un vaixell ni havia vist desplegar les veles al sortir del port. Tot era nou per a aquell noi que arribà a les costes del Carib i sentí un cop d’humitat que per poc el deixa encallat a la platja. Però aviat es desenvoluparia com un peix a l’aigua dins d’aquella societat on els valors es confonien amb l’enveja i les vileses més baixes de l’ésser humà afloraven al costat d’una naturalesa desbordant. Va deixar de ser un home poruc quan va visitar Nicaragua i, després d’un temps d’administrador, va decidir que el que feia per ell era l’espasa i la nit al ras.
D’aquesta manera es va unir a les tropes de Pizarro. Eren temps durs. Feia pocs anys que havia estat sotmès el regne dels inques i el Perú ara s’havia convertit en un virregnat dessagnat. Els espanyols es mataven entre ells per conquistar aquell tron de pedra. A Lima, ciutat recent creada, Pizarro li va donar la seva benedicció guerrera i junts van posar fi a les discòrdies entre castellans. A Equador, Orellana va fundar-hi la ciutat Guayaquil, a poca distància del Pacífic. Va ser a Quito on van decidir marxar en busca del País de la Canyella juntament amb Gonzalo Pizarro. Els primers dies, l’expedició comptà amb 340 aventurers de famílies nobles, 200 cavalls i gairebé 4.000 indis que servien de guies, recolzament i esclaus. També van portar-hi llames i porcs, així com 2.000 gossos, l’arma propicia dels espanyols a sòl americà.
Orellana no sabia que estava a punt de navegar, en barques improvisades de fusta trencada, el riu més gran de la capa de la terra. L’Amazones tenia una infinitat de noms abans de l’arribada dels espanyols, depenent de la tribu que el nomenava: Parananguazú, Guyerma, Solimöes… El noi nascut a Trujillo acabava de travessar els Andes, una serralada espinosa des d’on s’albirava l’oceà com un precipici i es va disposar a recórrer aquella línia extesa d’aigua per trobar entre la selva la major riquesa de la terra: la canyella.
Els problemes entre els homes de seguida van començar. Gonzalo Pizarro va enviar un destacament per explorar el riu sota les ordres d’Orellana, però el corrent els va arrossegar i es van perdre de vista. Van ser considerats desertors i traïdors. Orellana, amb el seu grup reduït, va penetrar la selva espessa, tant que ni tan sols veia les estrelles de nit. Va anar trobant tribus indígenes al seu pas, cada una amb una llengua diferent. Alguns el confonien amb déus. Altres els rebien amb fletxes i llances untades de verí. Tot ho va apuntar Gaspar de Carvajal en una crònica escrita mentre el riu gronxava els vaixells. El cabal cada vegada es feia més ample. El corrent arrossegava troncs tan grans com navilis de guerra i de tant en tant emergien de les aigües serps que mesuraven quinze metres. La tripulació estava atemorida.
Aviat van desaparèixer els porcs. Va ser el primer efecte de la gana. També els cavalls. Els indis que els servien de guia se sentien tan perduts com ells. Ni tan sols entenien les llengües dels nous nadius. D’entre tots els perills viscuts i escoltats, a la tripulació vli a cridar l’atenció el d’un poble, el més guerrer de tots, compost per dones. Deien que segrestaven els homes i els feien servir per a la fecundació. Quan el fruit de la unió era una nena, ho celebraven. Quan era un nen, el sacrificaven. Carvajal, que havia llegit Homer, va apuntar al seu diari que aquella història li recordava a les amazones gregues, una tribu bàrbara que havia arribat a tenir fins i tot contacte amb Alexandre el Magne.
Però les penes van continuar. I les morts dels companys. I les insubordinacions i els ajusticiaments. La fam es va fer extensible a la bogeria i els dies succeïen a les nits amb bèsties aguaitant les embarcacions. Però la selva es va anar fent cada cop menys frondosa i aviat van arribar a una zona de sabana. El 26 d’agost de 1542, Orellana va albirar l’oceà. Els viatges entre Espanya i el Nou Món els passava resant per veure la terra, però ara demanava a Déu aquella extensió marina davant dels seus ulls. Havia estat set mesos navegant un riu tan gran com un continent, tan extravagant com un mite. Quan va tornar a Espanya va ser jutjat per traïdor, però va aconseguir demostrar la seva innocència. Aviat va organitzar un altre viatge, aquest cop des de la desembocadura al naixement del riu que havia navegat. Va morir en aquella escalada d’aigua l’home que va descobrir un riu i que simplement va sortir a recol·lectar canyella.
