Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona, presenta avui a la Llibreria 22, acompanyat de Lluís Llach, el seu llibre «La desfeta: 11 de setembre de 1714».
Per què tanta gent té presents uns fets que van passar fa tres-cents anys?
La gent té un coneixement molt escàs o fins i tot deficient, del que va passar fa tres-cents anys. Tanmateix, els darrers deu anys, amb l’aparició del que hem anomenat procés, l’11-S ha tornat a ser una data important. Potser ara sí que hi ha interès a saber què va passar.
Quin és l’error més habitual que es té, sobre aquella data?
El principal és un que està encara molt arrelat, que és el de la decadència en tots els àmbits de la Catalunya dels segles moderns. Els darrers estudis d’historiadors del modernisme han demostrat que això és un tòpic.
Com era, per tant, la Catalunya de 1714?
L’estat català estava en ple desplegament, els drets individuals i socials estaven emparats per la constitució catalana. Això és el que es va perdre. Per això es va crear un enorme exercici de nostàlgia que va durar més d’un segle.
A alguns encara els dura. No en fem un gra massa? És com si un monàrquic francès ens donés la tabarra amb com estava França abans de 1789.
Això mateix sostenien en el seu moment bona part dels historiadors catalans i del catalanisme polític. Que l’11-S es convertís en Diada Nacional va ser contra el parer de gran part de la intel·lectualitat catalana i del catalanisme, que consideraven que la data significava la desaparició de l’estat català.
Vostè troba que és una bona data?
Evidentment. Expressa la fi d’una nació política molt moderna i avançada, i alhora significa la reivindicació d’una recuperació nacional.
Històricament, Catalunya té sempre mala sort?
Bé, no sé si és un tema de sort. Al final, la filosofia explica la força de la raó, i la història explica la raó de la força. La història és una correlació de forces, i Catalunya té dos veïns enormement poderosos.
No serà que més que mala sort tenim sempre mals dirigents?
(Riu) Quan es fa una anàlisi desapassionada dels nostres dirigents de 1714, efectivament es descobreixen lluites intestines, baralles, persones que no es parlen mai més...
Parla de 1714 o d’avui mateix?
És que ja se sap que les derrotes no tenen pare.
La Catalunya actual és continuació d’aquella?
Les derrotes -i més les desfetes, que són derrotes absolutes- són un element clau a l’hora d’explicar les nacions. I ho són més, en la mesura que siguin capaços de tornar-se a aixecar.
La CUP torna a cridar a «prendre els carrers». No s’hauran quedat al segle XVIII, aquesta gent?
El 1714 teníem potents estructures d’estat, en tots els àmbits, inclús exèrcit propi. Però aquell estat va ser anorreat.
Ja. I això de prendre avui els carrers?
D’alguna manera haurem de fer la independència, no (riu)?
Haig de suposar que considera que el procés encara és viu?
Hi ha dates que per la seva importància acaben modificant la memòria de la gent i influeixen en el comportament global de les persones. Crec que això passa amb els fets d’octubre, que van marcar un canvi en la memòria de la gent.
