«Mentir amb una finalitat concreta és un art»

Què la va dur a interessar-se per aquell homenet?

És un pot petit, però molt concentrat. El coneixia superficialment, com la majoria de gent. Fent recerca sobre la Segona Guerra Mundial, per a la meva anterior novel·la, vaig ensopegar moltes vegades amb el seu nom.

És a dir, que per ser espia no cal ser guapo i ben plantat?

Millor no ser guapo i ben plantat, perquè la qualitat més preuada en un espia és passar desapercebut. En Joan Pujol Garcia, amb aquest nom i amb el seu físic, era perfecte.

Per a aquesta feina és millor ser valent o tenir cara dura?

Totes dues coses estan relacionades. Ell no era un home físicament valent, si de cas tenia valor psicològic, per manipular l’enemic i fer-li creure el que ell volia.

Actuava per conviccions o per interessos?

Essencialment per conviccions, no hi ha cap prova que ho fes per interessos monetaris, fins i tot a vegades va menystenir els diners. Però sí que actuava per motivacions personals, era un home neguitós i no li anava bé això de cenyir-se a un guió. De fet, excepte en l’espionatge, va fracassar en tot. I actuava també per complaure el pare, pòstumament.

El contrari de matar el pare.

Va morir que ell era molt jove, i sempre va ser una figura molt propera. Se sentia culpable de fracassar en tot, i va creure que l’espionatge era una cosa digna, una forma de satisfer finalment el pare, encara que fos pòstumament.

Tot un seguit de raons per fer-se espia, sens dubte.

També tenia la seva part d’idealisme, era un romàntic. I així mateix, cal reconèixer que es va fer espia una mica per avorriment, per fugir de la rutina.

A la història de Catalunya tenim per tant dos Pujol importants. En Joan i en Jordi. Amb quin es queda?

Amb Joan Pujol.

De cara dura en tenen tots dos.

Sí, i en Jordi Pujol també va saber convèncer la gent com li convenia.

Mentir és un art?

Mentir amb una finalitat concreta és un art. Ell, més que mentir, fabulava, mentia de forma adequada al seu públic.

Ara parla de Joan Pujol o de Jordi Pujol?

(Riu) De Joan Pujol. D’en Jordi Pujol no en sé prou per aventurar-me.

Els escriptors també menteixen?

Els escriptors mentim per dir la veritat... si tenim orgull professional.

Se n’hauria fiat, de Garbo?

Segurament, perquè inspirava confiança. Ara bé, sabent el que sé d’ell, no em creuria res del que em pogués explicar.

Sense Garbo hauria sigut diferent la història d’Europa?

El desenllaç de la guerra hauria sigut molt diferent, hauria mort molta més gent si ell no hagués enganyat els alemanys sobre el desembarcament de Normandia fent-los creure que seria a Calais.

No hauria de ser més reconegut?

Sens dubte, però, primer, els espies estan condemnats a viure en l’anonimat. I, segon, els catalans no sempre sabem tractar com mereixen les nostres figures històriques.

Li hauria agradat que escrivissin un llibre sobre ell?

Crec que sí, una mica de vanitat la tenia.