La taula de Vietnam

Els socialistes, amb l’ajuda de Podemos/Comuns, estan satisfets perquè exhibeixen actitud dialogant amb la visita a Barcelona de Pedro Sánchez i els seus ministres, poden tirar milles sense necessitat de concretar i pensen en el pacte pressupostari. Esquerra pot exhibir un tarannà constructiu, no està lligat per cap acord que es pugui criticar i ha ratificat l’autoritat presidencial en negar-se a acceptar Pere Aragonès que indultats de la sentència del procés, no consellers, fossin a la representació catalana. JuntsxCat exactament pel contrari: pot acusar Esquerra de tova. Fins i tot amb arguments absolutament oposats la CUP o el PP poden fer bandera de la seva discrepància radical. Vaja, el no-res absolut.

Les setmanes anteriors la discussió se centrava en si hi aniria Pedro Sànchez, dubte no resolt fins al darrer moment. Tampoc si participaria a la reunió o es limitaria a saludar. El que sí queda clar és que es va reunir a soles amb el president Aragonès per marxar despres a prendre un cafè amb gel amb Salvador Illa, el líder dels socialistes catalans. En ple agost, el seu antecessor, Miquel Iceta, avui ministre de Cultura i membre de la delegació monclovita, va declarar en una combinació d’alarma i ironia que esperava que el tema sobre el qual es discutís no fos la forma de la taula de reunions, quadrada o rectangular, com va passar a les negociacions per acabar amb la guerra de Vietnam.

Quan ho vaig llegir se’m va accelerar la memòria. Jo he vist, jo l’he tocat, la taula de Vietnam, plena de pols recolzada a la paret d’un fosc magatzem del centre de conferències internacionals de París que hi havia al numero 19 de l’ avinguda Kleber, prop de l’Arc del Triomf i que avui ocupa el luxós Hotel Península. L’estat francès el va vendre al 2009 a un fons de Qatar per 404 milions d’euros, essent revenut al cap de dos mesos a un tercer amb un benefici de 52 milions. Quina oloreta! Avui la sala on es va signar la pau el 27 de gener de 1973 (negociaven i feien la guerra a la vegada) és un sofisticat bar que recorda l’efemèride cobrant-me, fa un parell d’anys, 26 euros per un gin-tònic.

La visita bona fou la del novembre de 1991. Em varen enviar a unes reunions televisives a la seu parisina de l’Unesco. M’acompanyava l’amic i recordat periodista gironí Jaume Font, amb qui varen fer una excursió gastronòmica abans i després de l’esdeveniment. El delegat a França d’una empresa espanyola que patrocinava les jornades ens va convidar a dinar al restaurant d’alta cuina francesa Taillevent. Llavors tres estrelles Michelin i que era un espectacle pel que fa al servei de sala a més dels seus plats. El restaurant de la pel.lícula de dibuixos animats Ratatouille hi esta inspirat. Ens va acompanyar l’ambaixador espanyol a la Unesco Félix Guillermo Fernández-Shaw ( fill de l’autor de les lletres de sarsueles com Doña Francisquita, Luis Fernanda o La Lola se va a los puertos) qui havia treballat a la tele com jo en aquell moment i ens volia fer d’ anfitrió a la passejada de la tarda.

Va moure fils i anàrem al Centre de Conferències Internacionals del Govern francès. Ens va relatar tota la història i anècdotes de la negociació per la pau al Vietnam. També que abans aquell edifici fou, amb el nom de Palacio de Castilla, la residència de la reina Isabel II d’ Espanya al seu exili francès i posterior abdicació en el seu fill Alfons XII entre 1868 i 1904, any de la seva mort. S’hi va passar 36 anys desconnectada de la vida parisina, gastant la seva fortuna en amants i fent tots els diumenges un cocido per la colònia espanyola. Ja a la sala ens va explicar tot el curiós episodi protocolari de portes i taula ja relatat fins que li va dir a qui ens acompanyava:

Où est la table?.

Au sous-sol monsieur l’ambassadeur.

I al soterrani acabarem, tocant fusta. Gràcies a Déu que no hem hagut d’anar a buscar-la. Qui sap on para.