La cantant i compositora cordovesa tanca la seva gira «Palmeras», que va arrencar a l’octubre del 2019, amb un concert avui a l’Auditori del Fòrum de Barcelona acompanyada de tres músics i dues coristes.

La gira va començar amb un format de banda àmplia que en arribar la pandèmia es va reduir a quintet.

Quan va començar la pandèmia vam reduir el format a piano, baix, percussió i dues coristes. Va ser una manera d’adaptar-nos a les circumstàncies, però més endavant quan ja podíem recuperar el format original, el nou em va semblar tan essencial, tan veritat, que ja ho vaig deixar així i és el que mostraré a Barcelona. Però el gènere musical és el mateix, un pop aflamencat, amb essència flamenca, que en contacte amb el públic es converteix en una cosa molt canyera.

Després de «Palmeras» ha publicat diversos singles, començant amb la versió de «La saeta», de Serrat. Com s’ha pres l’anunci de la seva retirada?

Ell és una eminència, algú etern per a nosaltres, com Sabina. Aquesta decisió ja depèn de com ell se senti. Nosaltres en seguirem gaudint, tant si és a dalt de l’escenari o fora. És una referència grandíssima. Espero veure’l en algun concert, i si m’invités a l’escenari ja seria increïble. Gravar La saeta és una cosa que no estava preparada. Va néixer de la necessitat d’aquell moment de fer-ho des de casa en el confinament.

Després va llançar «Convénceme», amb Marc Anthony, i «No me basta», amb el grup Dvicio. Posar un peu a la llatinitat urbana avui és obligat?

No sé si és obligat, que cadascú faci el que sent. Però escoltes tant això, que al final t’acaba influint. Per mi, és una investigació més. Provar coses, perquè no vull quedar-me encasellada en un so. Jo sóc la meva veu, i tenint clar això, està bé obrir-se a diferents sons, però no perquè es porti això ara, sinó per investigació i gaudi.

El seu centre de gravetat continua al voltant del flamenc?

Això sempre, és clar que sí. Els meus referents quan vaig començar eren Camarón i Paco de Lucía, i després les veus més modernes: Niña Pastori, Arcángel, Miguel Poveda... I Enrique Morente. Hi va haver una època en què vaig aprofundir i vaig mirar enrere i vaig començar a escoltar la Niña de los Peines, Tomás Pavón, Manolo Caracol, Pepe Marchena... Però des del flamenc em puc posar més popera, o llatina, o fins i tot world music, o sorprendre cantant en un altre idioma, com ara l’àrab. Al final, es tracta de gaudir-ne.

Fa uns anys es va marcar un duet amb Rachid Taha («Niño sin miedo», 2014).

Vam gravar un vídeo i tot, a Algesires. Va ser molt grat treballar-hi, encara que era un home difícil, de la vella escola.

A què es refereix?

A aquests artistes que són bohemis, que no hi ha qui els tregui de les seves idees. Aquí també hi ha allò de fumar, beure... Jo en això no hi estic per res. Crec que ja no es porta tant això, no? Els artistes d’ara som més sans.

«Jo sóc la meva veu», deia. Literalment, com a cantant, o com a creadora i compositora?

La meva veu a l’hora d’entendre la música en general; el meu so, la meva manera de cantar, de sentir, de dir les coses... Perquè la majoria de les cançons que canto són compostes per mi.

Una altra de les últimes és «Dejamos de respirarnos», associada al projecte «Canciones para los que no quieren escuchar», contra la degradació mediambiental.

Una proposta de DKV. Em va tocar fer una cançó sobre l’aire, l’oxigen, que era el que em venia més de gust. En aquell moment estàvem veient dades de la contaminació a les ciutats i el que això provocava en nosaltres. Una cosa al·lucinant, relacionada amb l’estalvi energètic, les energies renovables... A la cançó vaig intentar comparar un amor tòxic i la nostra relació amb la naturalesa i l’aire que respirem. No ens adonem que ens estem matant.

Cap on es dirigeix en termes artístics?

Ha estat una gira molt intensa i necessito descansar una mica, però sobre la marxa he anat preparant un repertori nou i ho tinc allà, pràcticament armat. És possible que abans encara surti algun single més i, si ens deixen, farem alguns concerts fora d’Espanya que teníem previstos, a Argentina, Xile o els Estats Units. El disc encara no sé com sonarà, perquè jo sóc una roda evolutiva, però vaig al que em doni més emocions, sobretot del que passa al voltant. El que estem vivint ara amb la pandèmia a nivell social acaba influint en les meves cançons. Perquè si no, no estaria explicant veritats. Davant la pandèmia, la meva actitud és de respecte, però sense por, amb ganes de viure i de lliurar-me a cada cosa que faig.