Montililivi, a les 12 del migdia, tothom cap al partit que s’ha organitzat entre exjugadors del Girona FC i el Barça Legends per donar suport a l’ investigació sobre l’ ELA, una malaltia neurològica degenerativa que encara a dia d’avui no té cura però que, en canvi, tant exjugadors del Barça com d’altres equips i també l’exentrenador del Girona FC, Juan Carlos Unzué, se n’han convertit en activistes fonamentals després que aquest darrer anunciés (ara ja fa dos anys) que la patia.

Segur que, al llarg d’aquesta setmana, a través del diari o de les xarxes socials del Girona FC, tindrem informació sobre com poder col.laborar de manera benèfica, ja sigui amb l’assistència o no al partit.

Juan Carlos Unzué ha encarat aquesta adversitat d’una manera que ha provocat una admiració general. Recordo una entrevista que li va fer Jordi Basté a RAC1 o la seva presència al Preguntes Freqüents de TV3. En aquest darrer cas, acompanyat del mestre de periodistes Ramon Besa, en Lu Martin i en Marcos López, que han col·laborat amb Juan Carlos en la redacció de la seva biografia, Una vida plena, els beneficis de la qual van íntegrament a l’investigació de la malaltia. Aquell vespre, mentre parlava a TV3 amb Cristina Puig, els missatges per telèfon mòbil treien fum de gent que s’emocionava en descobrir l’alçada moral i la manera que tenia d’encarar-se a la realitat sabent que ell, per la seva condició de personatge públic, podia ajudar a les 4.000 persones que avui a Espanya pateixen l’ELA, així com també a les seves famílies.

Parlo de les famílies perque l’ELA és una malaltia que mentre es va desenvolupant no necessita un seguiment mèdic intens com altres dolències, sinó que un cop diagnosticada requereix sobretot assistència i ajuda que no es fa a l’hospital sinó a casa. Juan Carlos explicava també aquell vespre que no tenia cap altra manera d’acceptar aquesta situació que intentant que la vida plena que havia gaudit fins aquell moment continués tot el temps possible.

En una entrevista a un diari, afirmava que el que li passava era un partit de futbol en el qual intentaria arribar amb lucidesa a la tanda de penals (que, per cert, ell com a porter de futbol era conegut per a ser un molt bon parador de penals). En un altra entrevista, quan el periodista li preguntava si pensava com havia de ser una mort digna, li contestava que ara estava ocupat en viure la vida amb la màxima dignitat. En les darreres setmanes ha visitat les plantilles de l’Osasuna i el Girona i la seva crida a viure la vida amb màxima intensitat són ja vídeos que estan circulant per Youtube amb una admiració general.

He titulat aquest article referint-me al somriure de Juan Carlos Unzué perquè aquesta és la imatge que tinc d’ell des que el vaig conèixer. A ell, a la seva dona, Maria, i als seus fills Aitor, Jesús i Maria. A cadascun d’ells els tinc una gran estima. Sempre amb aquest somriure positiu i simpàtic. El vaig conèixer quan jugava amb el Sevilla, a través d’un bon amic en comú, un industrial gironí que de tant en tant apareix en aquests articles. Aquest amic en comú, que té una casa a la platja del Canadell, a Calella de Palafrugell, ha estat molts anys amfitrió de la família Unzúe durant els dies d’estiu. Dies de barca, de la cantada d’ havaneres, de dinars o sopars. I molta conversa, que a tots dos ens agrada, però ell, a més a més de parlar, també sap escoltar.

Hi ha tòpics que a vegades es compleixen. Dels navarresos es diuen algunes coses, i una d’elles és que no actuen, sinó que la façana que veus és l’autèntica. En el seu cas és exactament així. Són nobles i generosos, però també amb un criteri clar sobre les coses que defensen i que mantenen. També té un punt d’ironia sòbria, poc sorollosa, una mica anglesa, si es vol. I, en aquest sentit, acabo amb una anècdota: pocs dies abans de la final de la Champions a París el 2006 (ell era entrenador de porters al Barça), vaig entrar a una botiga de roba de la Via Augusta de Barcelona (molt maca, però tot tant entallat que evidentment res era per a mi atesa la meva panxeta) i, de sobte, vaig escoltar una veu familiar. Era la presència d’ell i la Maria al darrere. «Seguro que has encontrado algo que te va bien», va ironitzar sense ofendre. Un gran.