Un senyor amb boina pot ser cosmopolita?

I tant. Almenys n’hi ha un que ho va ser molt: en Pla.

Queda alguna cosa a dir, d’en Pla?

El que tenen els escriptors que mai no s’acaben, o sigui els clàssics, és que el que diuen sempre és diferent, en funció de qui para l’orella.

Vol dir que depèn de qui el llegeixi, en Pla diu una cosa o altra?

És clar. No només això: segur que si busca bé, trobarà que en Pla diu una cosa i en un altre moment diu la contrària (riu). Era contradictori com tothom, la vida és contradictòria. El gran mèrit de Pla és que la seva literatura s’assembla terriblement a la vida.

A la seva vida?

A la vida en general. En la vida dels personatges de la seva narrativa, hi veig la meva vida.

No cal ser empordanès?

No, als del Maresme ens passa igual.

Era un provocador?

És clar, com a periodista, sabia treballar amb el contingut, però també amb els titulars. Per això donava tants titulars.

Per què la seva narrativa és tan desconeguda?

Els lectors de fa un segle tenien a Pla com un narrador. Va ser després, que va dedicar-se més a biografies, viatges, periodisme polític... Al final, l’encaix que va trobar va ser el dietari, allà hi encabia narracions com si fossin entrades.

Hi ha més gent que ha llegit Pla, o més gent que diu que l’ha llegit?

Més gent que diu que l’ha llegit, segur. O que no l’ha llegit tant com diu. Per això hi ha tantes cites falses d’en Pla. En general es llegeix molt menys del que es diu.

Com a periodista, avui gaudiria?

Segur. Els que no sé si gaudirien llegint-lo serien els que sortissin als seus articles, perquè la seva mordacitat era considerable. Ara bé, el que no podem, és saber què pensaria Pla de la situació actual. Que ho engegaria tot a rodar, segur, però la seva posició política actual no la podem saber.

No obstant això, se l’acusa de botifler i espanyolista.

És innegable que va fer la guerra al bàndol franquista, alguna cosa vol dir. Però acabada la guerra es posa al costat dels vençuts. I ho fa a través de la literatura en català, l’única que li interessava de fer. A partir dels anys 40, Pla és l’escriptor que més fa perquè el català tingui contacte viu amb els lectors. És qui guanya més lectors per a la literatura en català.

I per què això li és tan poc reconegut?

El món de la cultureta és així: idees que es repeteixen, etc. En la seva correspondència amb en Cruzet, queda clar que Pla defensava la supervivència de la cultura catalana. I ho va fer amb constància envejable, durant molts anys. De la millor manera: escrivint i venent moltíssim.

El pujolisme té a veure amb aquesta mala imatge de Pla? En Pujol no el suportava, i era un sentiment recíproc...

És molt possible, Pla era un personatge incòmode. Ara bé, Pujol era un polític, les seves opinions literàries no tenen cap importància. Una altra cosa va ser Òmnium Cultural, que es va oposar que donessin el Premi d’Honor de les Lletres Catalans al més gran escriptor català que hi havia, que indiscutiblement era Pla. Va ser un refús de caràcter clarament polític.

Pensava que Òmnium era cultural.

Teòricament, sí. Però no volien donar el premi a algú que havia estat al bàndol franquista. Com tants altres. I la vida no se la guanyava per franquista. Al revés, va passar del bàndol vencedor al perdedor.

Pla, Gaziel, Xammar... Què menjava aquella generació, que a vint-i-pocs anys escrivien així?

En general menjaven millor que nosaltres. Però sobretot menjaven llengua. I llengua bona. Vull dir que tenien l’orella molt oberta a la llengua del carrer. Van trencar amb la tradició de la llengua literària forjada a través de llibres, seguien la norma espontània de la gent que parla.

N’hauríem de prendre nota avui?

Jo crec que sí. Els anys d’excés de correccionisme han fet molt de mal. Hi ha narrativa dels anys 70 que ara és abstrusa, envellida, perquè va escollir un model de llengua lluny de la llengua parlada. En canvi, en Pla continua ben vigent.