Aquest és un àlbum que ve de lluny i que, per la pandèmia, va ser interceptat per l’antologia «Oro, salitre y carbón», publicada a finals del 2020?
Tenia esbossos de cançons abans de la pandèmia, i volia treure’l abans del recopilatori. Però amb el confinament vaig tenir una mica de bloqueig creatiu; no hi havia estímuls i tot eren converses sobre el coronavirus. Me’n vaig anar a un poblet, Ortigueira, a l’occident d’Astúries, em vaig quedar allà un mes i d’aquí en vaig sortir amb més cançons. No volia fer un disc pandèmic, i prendre perspectiva amb la realitat em va costar una mica.
El títol del disc fa referència més a la destrucció de l’ordre que a la creació d’una nova realitat.
Cal destruir les coses per tornar-les a construir. El que no pots fer és allunyar-te en els moments més difícils. Hi ha una finestra oberta, que il·lumina, i es tracta de fer una mirada veritable a la realitat.
Ha anat llançant singles abans de l’àlbum. L’incomoda haver de seguir els «tempos» que marca el mercat?
Sí, encara que estem tots reubicant-nos. Però és veritat, noto que hi ha una pressa per tot, i una ansietat, en general i en l’ofici, i no crec que sigui bo. Les plataformes et demanen generar contingut, tenir visibilitat a les xarxes, que tot sigui novetat… Publiquem avenços i vídeos, però quan ja fa temps que t’hi dediques pots marcar els teus propis ritmes.
És un àlbum concebut com a tal.
Al final, els discos són una manera d’organitzar-te el repertori que tens al cap. Després, Lou Reed deia que per a ell eren com a àlbums de fotos d’una època. Sí, serveixen per això. M’agradaria ser capaç de fer un disc conceptual, però mai no em surt. M’agraden els àlbums dels Kinks, o Storia digues un impiegato (1973), de Fabrizio de Andrè, que és la història d’un home a qui fan fora de la seva feina i es queda pensant si posar una bomba o què.
A «La flor de la manzana» parla de la civilització com una selva.
L’espurna de la cançó va ser uns acomiadaments que hi va haver, ja en plena pandèmia, en una empresa pública del port de Xixón. Van acomiadar set treballadors, i quatre es van posar en vaga de fam, i no els van fer ni cas. Les coses que et toquen i et creen un desajust mental. La cançó parla que quan les coses es posen lletges l’home es posa més hostil.
Com va entrar en contacte amb la bomba porto-riquenya, el ritme que sustenta aquesta cançó?
Jo acostumo a fer cançons en ritmes ternaris, i aquesta en tenia un de binari, i Cristian Pallejà, que porta l’estudi Caballo Grande, a les Corts, em va dir que li podíem ficar una mica de llatí. Em va parlar de Mancha e Plátano, un grup porto-riqueny establert a Barcelona. El vaig escoltar i flipava. Els ritmes afrocaribenys són un món que desconec, com els pals flamencs.
Li va passar pel cap la idea d’apropiació cultural, utilitzar un llegat aliè d’una manera frívola o oportunista?
Intento que això no em preocupi, perquè les cançons me les prenc molt de debò. M’agrada el contrast que practica Mancha é Plátano de l’ombrívol i la celebració de la vida. Era fàcil donar-li sentit i que no fos un acte de simple turisme musical. El concepte d’apropiació cultural sempre em provoca alguns dilemes, però a la cultura popular tot està fet perquè el fem servir i no li tinguem por, sempre que sigui amb cert sentit i respecte.
A «Big crunch», un cor alegre anuncia que «el capitalisme ha entrat en fase d’implosió». Un desig més que una constatació?
Òbviament és un desig. La cançó és gairebé un pamflet, però, tot i ser política, és la més lluminosa del disc. Perquè no cal identificar cançó política amb cançó solemne o excessivament greu. Els autors que m’agraden tenen aquesta llum i un cert sentit de l’humor: Phil Ochs o Billy Bragg.
A la seva banda s’ha incorporat per primera vegada una dona, Juliane Heinemann, com a guitarrista. Això representa algun canvi en la seva manera de treballar?
He anat aprenent a treballar amb dones. Quan vaig fer el disc amb Christina (Rosenvinge) em vaig adonar de fins a quin punt el món de la música era masclista. T’adones que amb elles les dinàmiques de treball són diferents. Entre els homes hi ha una mena de “a veure qui pixa més lluny”. No deixes mai d’aprendre.
