No tenia Pla B. Volia estudiar Medicina sí o si. «Volia ser metge des de petita, i quan vaig fer la selectivitat només vaig triar una carrera, Medicina a la UdG», recorda Aïda Fibla. Ella és la «samaritana» de Víctor Gay, per molt que se’n treu mèrits i assegura que simplement «vaig fer el que qualsevol persona hauria de fer, que és ajudar-ne a una altra». Fibla, el 27 de gener, venia de fer un examen i es va trobar amb el veterà periodista acabat de caure a terra i amb un trenc al cap al carrer de la Rutlla, i ràpidament s’hi va dirigir, juntament amb els responsables del bar Pencil i unes noies que eren a la terrassa fent el toc, per atendre’l mentre esperaven l’arribada d’una ambulància. Ahir, unes quantes setmanes després, en ple Sant Valentí, es van retrobar. Al lloc dels fets, amb una mica de vermut, i una caixa de bombons amb la quan Gay va voler agrair a la noia «que m’hagués vingut a salvar la vida».

La contraportada del Diari de Girona del passat 2 de febrer va servir a Aïda Fibla per tenir notícies de Víctor Gay. El periodista havia escrit una carta explicant el seu cas i el contraposava amb el cas del fotògraf René Robert, mort a París d’hipotèrmia sense que ningú fes res per ell uns dies abans. «Tinc sort de viure a Girona, a França ja no hi seria», apuntava. La jove estudiant de Medicina havia quedat preocupada perquè sabent que la idea inicial era dur-lo aquell dia al Trueta, quan va preguntar pel cas li van assegurar que no n’havien atès cap. Perquè al final a Gay el van dur a la Clínica Girona. A partir de la notícia publicada al diari es va poder posar en contacte amb el periodista per telèfon i, un cop superada l’època d’exàmens que hi ha hagut pel mig, ahir es va retrobar. Amb somriures, sense que Gay presenti ja «ferides de guerra», en un acte que va celebrar l’altruisme i la bona gent i que, almenys de moment, Girona encara no és París.

Així va quedar clar que el món, realment, és un mocador. Perquè Aïda Fibla havia estudiat, per exemple, a l’institut de Cassà i allà, ves quina casualitat, hi havia fet classes anys abans la dona de Víctor Gay, que el va acompanyar a la trobada. Van parlar del dia a dia de la noia, atrafegada entre les pràctiques, les classes i l’estudi, i Fibla també va explicar d’on li ve la vocació, i la consciència de donar ajuda a qualsevol que la necessiti. Ella mateixa recordava com una dècada enrere, encara en l’antiga estació d’autobusos de Girona, havia caigut i ningú l’havia ajudat, o com a altres familiars seus els havien passat situacions similars. «El que em sembla estrany no és el que vaig fer jo, sinó que en una gran ciutat com París pugui passar que algú mori d’hipotèrmia per passar-se vuit o nou hores a terra sense que ningú l’ajudi», subratllava. hi va haver temps per recordar la caiguda, per com Gay d’entrada no volia que el portessin a cap hospital, i la mobilització que es va fer en busca d’unes ulleres que, en realitat, el periodista duia a la jaqueta i, per tant, no havia perdut amb la caiguda. «Al front de seguida surt sang, al no haver-hi múscul, i li vaig dir que s’havia d’anar a fer proves, que era important». Per fortuna, tot va quedar en un ensurt.

Gay parla dels fills, de la seva carrera professional; Fibla anhela graduar-se l’any que ve i dedicar-se a la Dermatologia. Quan arriba el moment del comiat, apareixen els bombons. La millor manera d’acabar. Per celebrar que, efectivament, Girona encara no és París i que aquí encara queden «bons samaritans».