La Rahola s’enfada si li diuen autora mediàtica: vostè també?
No, no m’enfado, ho entenc, perquè surto a la tele cada dia. És una etiqueta que m’he acostumat a portar a sobre, i fins i tot diria que amb cert orgull.
Llegia un article que qüestiona que els famosos es presentin als premis literaris, ja que no els cal per donar-se a conèixer i frenen a gent a qui li faria falta.
Segurament tenen una mica de raó. Hi ha molta gent que escriu i que li costa trobar una finestra per aconseguir publicar o per donar a conèixer el seu llibre. Entenc que hi pugui haver aquesta queixa, però… el meu llibre està molt bé (riu).
D’això se’n diu una crítica objectiva…
Ha, ha, no sé si puc ser gaire objectiu, amb la meva pròpia obra.
Periodisme i literatura: cada cop més propers perquè cada cop es distingeix menys entre realitat i ficció?
Malauradament, hi ha programes informatius que fan més ficció que realitat.
Parla de la guerra, al llibre: imaginava que en viuria una altra a Europa?
De cap manera m’imaginava un escenari com el que estem vivint. Em fa pensar en l’inici del llibre, que és la història del meu avi durant la guerra civil. Em pensava que en aquests anys havíem après alguna cosa, però veig que no.
Com a periodista, veu bé que es censurin mitjans russos?
Estic en contra que es censuri, que es tanqui i que s’impedeixi parlar, fins i tot a la gent que pensa el contrari que jo, o que està mentint. La llibertat d’expressió és bàsica, fins i tot quan es fa servir per mentir. Prefereixo això, que restriccions que poden acabar en la direcció contrària, com el cas de Valtònyc o d’altres, que expressen opinions, i encara moltes vegades són la realitat, un jutge els acaba empresonant o enviant a l’estranger, exiliats.
No sé si preguntar a l’escriptor o al periodista: de qui es culpa el que va passar als geriàtrics durant la pandèmia?
En cap cas no és culpa de personal dels geriàtrics ni dels sanitaris. És una mica culpa de tots, perquè com a societat no vam estar l’alçada, no vam tenir resposta a les necessitats que tenien els avis. No crec que ningú actués amb mala fe, ni els representants polítics ni els gestors de les residències. És difícil buscar un culpable, el que hem de fer és tancar la ferida i evitar que una cosa així es repeteixi.
Escoltem poc els avis?
Els escoltem poc, perquè tenim una vida amb moltes presses i els avis parlen a poc a poc, tenen un ritme d’expressió que no casa amb el món dels WhatsApp i amb els flaixos dels mitjans de comunicació al nostre mòbil. Faríem bé de posar pausa a la nostra vida i dedicar cada dia una estoneta a escoltar els nostres avis.
De fet, també es qüestiona els avis que van fer la transició.
No es pot entendre si no has viscut la guerra que ells van viure. Potser als anys vuitanta i noranta parlàvem de la transició de manera molt triomfalista, i ara parlem del règim del 78 gairebé com acusant-los d’haver pactat amb el dimoni. Hem d’entendre que la guerra encara tenia molt de pes, aquells dies, les coses s’han d’entendre en el seu context.
Darrerament, hi ha força crítiques a TV3, acusant-la de prendre partit.
Estic molt acostumat que es critiqui TV3, des dels més fervents independentistes fins al contrari. La crítica és bona. Si és benintencionada i amb ganes de construir, sempre és benvinguda. A TV3 fem moltes coses bé, i algunes les fem malament. Intentem arreglar el que fem malament. Presento el Telenotícies cada dia, i segur que cometem errors, però per sort tenim la possibilitat d’esmenar-los en el de l’endemà. La TV és això: assaig i error, i intentar fer-ho millor. I això fem.
Vostè pren partit?
Prenc partit a favor dels drets humans i de la llibertat de premsa, com a principis generals. I a partir d’aquí, com a ciutadà de Catalunya, prenc partit a favor del que pensen i defensen els catalans.
De catalans n’hi ha molts, i pensen i defensen coses ben diverses.
Sí, i de drets humans i llibertats d’expressió, també (riu).
